Dosis de records

Vacunat per tercera vegada. A la tercera va la bona? Una dosi de reforç, també dita de record. En realitat, mitja ració de Moderna, jo que cada dia em sento més antic. Per què no sencera, posats a fer, pregunto a les infermeres que m’atenen, amables i pacients. Es veu que amb la meitat n’hi ha prou, com a suplement preventiu per als sexagenaris inoculats a la primavera amb AstraZeneca, que segons sembla no devia ser tan completa com la Pfizer, quant a durada de la protecció, contràriament al que se’ns va assegurar (és clar que, aleshores, qui ho podia preveure?). En fi, no sé si som una “generació perduda”, però sí que la generació de la immunitat perduda.

D’entre els possibles vacunòdroms –un altre neologisme, per bé que en principi hauria preferit acudir a un velòdrom o a un hipòdrom, ja no dic a un sambòdrom carioca– oferts pel sistema informàtic del CatSalut, tots fora de Lleida, trio l’habilitat a les escoles velles d’Alcarràs, on és arribar i moldre. Tota la vida sentint allò de “a Alcarràs mengen sopes en un cabàs”, a partir d’ara rememoraré que “a Alcarràs punxen antígens en un braç”. La veritat és que em feien més angúnia els vint-i-tants quilòmetres de boira vespertina que no els efectes secundaris de la vaccinació, com diuen els puristes.

De retorn a la ciutat, circulo per davall de la passarel·la que sobrevola l’arrancada del pont dels instituts, airosa estructura de ferro i ciment que a la part central, pel cantó oposat al riu, torna a lluir una inscripció pintada amb esprai que fins fa poc estava oculta rere uns cartells. M’hi vaig referir en un article el juny del 2013, recollit al volum Lleidaferit, que editaria Pagès al cap d’uns mesos. En lletres blanques majúscules, diu així: OBICHAM TE C.C., que en búlgar significa “t’estimo”. Ho va escriure, no puc imaginar-me com, sens dubte arriscant-se molt, un noi de 17 anys, Aleksandar Radkov, per a la seva xicota, la tal C.C., estudiant al veí Gili i Gaya. El cas és que el noi moriria d’accident uns dies després. Em preguntava en aquelles ratlles, i encara m’ho pregunto, què deu pensar la destinatària del missatge pòstum cada cop que el llegeix, quins records li porta, alhora que gosava reclamar –i ho reitero ara– que els serveis municipals no tapessin una declaració que “només tenen dret a esborrar les gotes de pluja, llàgrimes del cel per un amor ja immortal”.