Ben endins, fora de si

A part d’anar-nos mentalitzant que la meitat dels europeus serem agraciats a la ruleta vírica, un càlcul no gaire tranquil·litzador, els dirigents sanitaris comencen a tenir coll avall que tendim a una gripalització i que la pandèmia derivarà en endèmia (no parem d’ampliar vocabulari), això és una malaltia lleu, localitzada i perdurable. Fet que no treu descuidar la vacunació massiva, malgrat les reticències d’un encara nombrós contingent d’irreductibles. Si aquests repatanis no es deixen punxar de grat, s’imposa la sensata resolució de recórrer a mesures coercitives.

A Itàlia, per exemple, decreten l’obligatorietat de l’administració de l’antitoxina als majors de cinquanta. Com que sempre val més aconseguir un propòsit per convenciment que a la força, les autoritats transalpines podien haver-ho intentat abans per mitjà d’alguna campanya publicitària sobre les virtuts de la immunització preventiva. Se m’acudeix una imatge sens dubte estimuladora per il·lustrar anuncis, cartells i tanques, aprofitant que està d’actualitat: l’escultura L’èxtasi de santa Teresa, de Bernini, a l’església romana de Santa Maria della Vittoria, objecte d’una restauració recent que li ha retornat l’esplendor primigènia.

La cara de goig de Teresa d’Àvila a l’encaixar una fletxa angelical, equiparada a la de qualsevol ciutadà en l’instant precís de ser inoculat amb la xeringa salvífica, segur que constituiria un reclam irresistible. Més que simple satisfacció, almenys en el cas de la monja, èxtasi, que en grec significa “fora d’un mateix”. Gian Lorenzo Bernini va esculpir aquesta escena entre el 1647 i el 1653 amb un marbre tan fi que sembla cera.

Obra mestra del barroc, representa l’experiència de la transverberació en la persona de la religiosa castellana, que ella mateixa explica al Libro de la Vida amb paraules equívoques. Quan l’àngel “hermoso mucho, el rostro tan encendido” li clava ben endins una sageta d’or ardent, la dona es queda “toda abrasada de amor grande de Dios”. Bo i tractar-se d’un dolor més espiritual que corporal, “no deja de participar el cuerpo algo, y aún harto”.

Tan fort que li fa “dar aquellos quejidos” i alhora tan suau que “no hay que desear que se quite ni se contenta el alma con menos...” Rapte místic o clímax eròtic? Diuen que, per cisellar el rostre extasiat de la santa, l’artista es va inspirar en el de la seva amant.