Bell però amb cervell

Josep Vallverdú, en plena forma física i mental als 98 anys, camí d’entrar al llibre Guiness dels rècords a causa d’una creativa longevitat –ja hi podria figurar a raó de la fecunditat, autor d’un centenar llarg d’obres publicades–, signa un article que titula Els més “guapos”, posant entre cometes l’epítet pel fet de ser un castellanisme. Ell l’empra referint-se a certes “persones que per la seva constitució triomfal sobresurten mediàticament”. L’escriptor ho concreta en el tenista serbi Novak Djokovic, a qui les autoritats australianes han prohibit de participar en un torneig a “can Cangur” per no estar vacunat.

Els guapos al·ludits pel mestre correspondrien als vius o massa llestos, a tots aquells famosos que per un o altre motiu es creuen per damunt del comú de la gent i les normes generals. Però resulta, com tot just s’ha fet palès en la polèmica protagonitzada per l’as de la raqueta, que de vegades els que presumeixen de més guapos, en l’accepció vallverduniana, s’acaben revelant com els més tontos, també importació del castellà. Un altre exemple de tonteria és el de la cantant txeca Hanka Horka, destacada negacionista morta després d’haver contret a propòsit la Covid per poder obtenir el certificat.

Abans difunta que vacunada, anava proclamant. Doncs au, objectiu acomplert. La diferència és que guapo ha sigut admès als diccionaris catalans i tonto encara no, així que caldrà seguir emprant els normatius ximple o babau o beneit o enze.

Una paradoxa que feia notar Martí de Riquer en un país com el nostre, on de guapos no se’n veu gaires pel carrer, mentre que els tontos hi abunden. Fins no fa pas tant, els termes guapo i tonto eren tinguts gairebé per sinònims, sobretot aplicats a les dones. “So pretty and so dumb”, en anglès col·loquial.

Una noia bonica no solia ser considerada eixerida, com a equivalent d’espavilada, excepte potser a Arbeca, on tendim a atorgar (simple localisme filològic, no es pensin ara allò que no és, ni en treguin conclusions infundades) al qualificatiu eixerit una connotació favorable més de caire estètic –fisonòmic o anatòmic–, tant corporal com espiritual. Diria que els darrers temps la suposada incompatibilitat entre bellesa i intel·ligència ja no és dogma de fe. A veure: el mateix Vallverdú ha sigut sempre –encara avui, quasi centenari– un home guapo.

En aquest cas sense cometes.