Un cor desert

D’un viatge a Lisboa al desembre per sentir fados i menjar bacallà, que a Portugal es cuina de tantes formes que poden presumir d’una recepta diferent per cada dia de l’any, en vaig tornar amb dues dotzenes de discos, aprofitant una oferta a l’FNAC del Chiado a cinc euros la unitat, tret d’algunes novetats com els darrers treballs de Camané –magnífic– o António Zambujo. Gràcies al material adquirit, descobreixo velles glòries que no havia tingut mai ocasió d’escoltar: Fernando Mauricio, Carlos Ramos, Teresa Tarouca, Ada de Castro.. També recupero un àlbum mig conceptual, aparegut en 2013, de Helder Moutinho, germà petit de Camané i del també cantant Pedro Moutinho, titulat 1987, que inclou un fado de vora tretze minuts, durada del tot insòlita en unes peces que no solen superar els tres.

Amb lletra del poeta Joào Monge i ritme de fado menor, aquest Escrito no destino engega no gaire animat: “Tenho um coraçao deserto / onde nâo mora ninguém...” Les primeres vegades que el vaig posar, pensava que en comptes de mora deia morra, una confusió entenc que comprensible per la diferència de tan sols un fonema, però que capgira completament el significat de la frase. No és el mateix que al teu cor solitari no hi habiti ningú que el fet que ningú no hi mori. Tot amb tot, i rumiant-ho bé, quasi que preferia, per profunda i pertorbadora, la meva primera i errònia percepció.

Trobo encara més buit, sec, trist, erm i desolat, un cor que no plora mai la pèrdua d’algú que un cor que en un moment precís no té a qui estimar. Aquests darrers vint-i-tres mesos, la majoria hem vessat alguna o potser moltes llàgrimes per un parent, amic, veí o conegut que trobarem a faltar. Quasi 26.000 catalans víctimes mortals d’un enemic invisible, que a sobre ara diuen que ens ataca en silenci, encara més eficient contagiant, sort que segons sembla menys letal, en la nova mutació anomenada òmicron sigil·lós.

A part, tots aquells que ens han seguit abandonant per causes alienes a la Covid-19, les malalties de sempre. Dies enrere acomiadàvem a la sala ecumènica del tanatori de Lleida un antic company de feina. Al recordatori repartit entre els presents, l’inevitable poema de Martí i Pol, en aquest cas Estenc la mà, que bé podria ser musicat com un fado.

Un dels versos en particular em va deixar corprès i pensatiu: “Ple de tu fins i tot quan no et recordo.”.