A la valenta

Dos nous partits catalans amb noms curiosos: Centrem i Valents. No els auguro gaire futur. Pel que fa al primer, potser si en lloc de Centrem li haguessin posat Rematem.

Quant al segon, l’adjectiu que substitueix les sigles tradicionals sona bastant presumptuós, perquè costa molt mostrar coratge polític, sobretot a la Catalunya d’avui. Per principi, jo no exigiria mai a ningú heroïcitats que personalment no em veiés amb cor d’assumir. Però n’hi ha que van fent bandera de la predisposició a entomar les possibles conseqüències penals dels seus actes i al primer avís es fan enrere.

Els comprenc, ja ho he apuntat, però llavors que no treguin pit ni acusin de covards aquells que van ensopegar abans amb reptes similars i tampoc van atrevir-se a mantenir el desafiament, per por o prudència o pel càlcul que el seu sacrifici particular tal vegada no faria avançar tant la causa. Ara no voldria vantar-me de dots profètics, però ja ho vaig escriure aquí el 14 de novembre passat, i el trist espectacle parlamentari dels darrers dies no ha fet més que confirmar el meu vaticini, modèstia a part: “Alguns, i sobretot algunes, propugnen la immolació col·lectiva. Però ja veurem si a l’hora de la veritat estarien disposats al martiri.” No cal ser endeví per formular una tal advertència, n’hi ha prou amb conèixer una mica la condició humana.

Per cert, quan matisava “algunes”, en femení, estava pensant en noms concrets: Borràs, Paluzie, Rahola.. La primera de la llista, en qualitat de presidenta del Parlament –i alhora cap de l’oposició!– ens ha impartit una lliçó no pas de valentia sinó de cinisme, en un intent desesperat i patètic per traure’s les puces de sobre. En comptes d’actuar a la valenta, expressió col·loquial que significa posant-hi voluntat i esforç, només s’ha fet la valenta, per acabar-se arronsant, tal com era d’esperar, repartint culpes al seu entorn, eximint-se de qualsevol responsabilitat individual i contradient a la pràctica tantes bravates discursives prèvies.

Corroborant de passada un parell de refranys que ridiculitzen aquesta mena d’ardideses retòriques. “Els més valents cauen de cul”, sentencia l’un. “L’home que fa el valent és l’últim al sometent”, ironitza l’altre.

Home o dona, tant li fa. Per ser sincer, abans que un partit anomenat Valents, en votaria un que es digués Coherents, sense tanta èpica de pa sucat amb oli.