Madrid era una festa

La presidenta madrilenya Ayuso presentava dies enrere un pla per atreure empreses d’arreu de l’Estat cap al gran xuclador. Una nova llei de “mercat obert” permetrà que qualsevol firma espanyola pugui instal·lar-se en aquella comunidad sense haver-s’hi de donar d’alta. “Es una manera de hacer España”, declarava el consejero del ram. I quina manera! Afegida als beneficis fiscals vigents, un altre pas cap a l’absoluta centralització econòmica i política (sí, encara més: en l’Espanya feta a la manera del poder centrípet sempre hi ha la possibilitat d’empitjorar).

Aquest liberalisme salvatge del campi-qui-pugui suscita a casa nostra una estranya fascinació. Són constants les jeremiades sobre una suposada decadència barcelonina i catalana –per culpa de l’independentisme, és clar– enfront del progrés sense fre de la “pàtria de la llibertat”. Un fenomen acrescut amb la pandèmia, quan a la cort tot anava a l’ample, saltant-se a la torera –i com, si no?– les severes restriccions que d’altres havíem de respectar. Que allà hagin registrat quasi el doble de morts, per molt que n’ocultin les dades, sembla un petit detall que no treu la son a ningú.

La ciutat del Manzanares ha sigut una festa, aquests dos anys, igual que ho va ser la ciutat del Sena fa just un segle. Rellegint, ara en català gràcies a una edició d’El Cercle de Viena, el llibre pòstum París era una festa, d’Ernest Hemingway, retrobo l’anècdota de quan Scott Fitzgerald li expressa el neguit, mentre dinen en un restaurant –la típica conversa de sobretaula entre escriptors–, respecte de la mida del propi penis, que segons la seva trastocada esposa Zelda, l’única que l’havia vist en acció, no podria fer feliç cap dona. Després d’insistir molt, van tots dos al vàter perquè l’autor d’El gran Gatsby, que creia tenir-lo petit, li mostri l’atribut. Un cop examinat, Hemingway assegura trobar-lo normal, però li recomana que se n’acabi de convèncer anant a veure al Louvre, per comparar, les estàtues gregues i romanes d’uns paios musculosos però no gaire ben dotats, com si la fredor del marbre els hagués encongit el pardalet. Ho considero tan bon sistema per millorar l’autoestima, de què alguns no anem mai sobrats, que ara mateix agafaria l’AVE per plantar-me a la galeria d’escultures clàssiques del Museo del Prado. Està vist que sempre, per un motiu o un altre, a Madrid falta gent.