Tbilisi

Fins a finals d’abril no podrem veure Alcarràs.. i mira que en tenim ganes. De moment, tothom que ja ho ha fet parla d’una pel·lícula lírica, sensible, lenta, intimista, en la mateixa línia d’Estiu 1993, si bé afegint un to elegíac i reivindicatiu, a part de costumista, tirant a antropològic. Quan van projectar l’anterior èxit de Carla Simón al Funatic (una estrena més de Funatic, ara Screenbox Funatic, que no de complex multisales a Alpicat, per entendre’ns), em va agradar força, però no tant com per recomanar-la a segons quin tipus d’espectador, la veritat. No tots els lectors habituals de novel·les aprecien la poesia, per exemple, canviant d’àmbit creatiu.

Llegint Pedra, paper, estisores, l’aplec de narracions del rus Maksim Óssipov acabat de publicar per Club Editor i presentat setmanes enrere a la llibreria lleidatana La Fatal pel mateix autor i pel traductor Arnau Barios, ensopego amb una referència a un film que m’imagino d’estil semblant al del recentment guardonat al festival cinematogràfic de Berlín. Amb el títol original de Giorgobiste, que en català vindria a ser La caiguda de les fulles, es tracta d’un llargmetratge en blanc-i-negre de l’any 1966 d’Otar Iosseliani, un georgià emigrat en 1982 a França per defugir la censura soviètica, personatge polifacètic hores d’ara ja quasi nonagenari, que ha sigut actor i director, però tant de cinema com d’orquestra, així com compositor i pianista. Per cert, en 2002 obtenia l’Os de Plata a la Berlinale per Lundi matin. De plata, no pas d’or com la Simón.

Al protagonista del darrer relat del volum, un desenganyat professor de futurs guionistes televisius, aquella cinta rodada a Tbilisi, la capital de Geòrgia, aleshores encara integrada a l’URSS, li despertava cada cop una sensació d’harmonia i aconseguia reconciliar-lo amb la realitat. Estic segur que amb Alcarràs ens passarà el mateix. Gairebé no hi havia argument, tampoc, indica l’escriptor moscovita. Un simple problema en una cooperativa vinícola. “Però pren unes dimensions còsmiques, eternes: les escenes amb pagesos, el seguit de fotografies, les campanes que sonen al final. Ell creu que és una pel·lícula sobre el naixement de la vida moral, sobre la dignitat.” Suposo, pels comentaris apareguts, que Alcarràs apunta si fa no fa cap a aquí, substituïts els ceps per presseguers. En tot cas, dos mesos i sortirem de dubtes.