L'últim concert

He pogut comprovar per Google Maps que el cinema Royal del crepuscular llogaret d’Anarene, que enfosqueix la pantalla per sempre als últims fotogrames de The last picture show, va ser recuperat arran de l’èxit de la pel·lícula del fa poc desaparegut director Peter Bogdanovich com a equipament cultural amb el nom de Royal Theater, la característica marquesina pintada ara d’un blau lluent, en un extrem de Main Street, que és com dir carrer Major, a la població d’Archer City, on en realitat van ser rodades la majoria d’escenes del llargmetratge esdevingut obra de culte.

La clausura d’una sala de projeccions com a metàfora del final d’una societat, d’una forma de vida i de la joventut dels tres protagonistes, que es dispersen: l’un a la guerra de Corea, l’altra a la universitat, el tercer endinsant-se en les pròpies tenebres fins a acabar trabucat, tot i que a la seqüela titulada Texasville el retrobem al cap de trenta anys com a alcalde, cosa que d’entrada semblaria incompatible. O potser no?

Em pregunto quin seria el nostre simbòlic cinema Royal, que suposa un canvi de rasant biogràfic. Les darreres setmanes he anat intuint que en el meu cas, m’imagino que compartit amb alguns altres lleidatans de la mateixa generació, a mesura que enderrocaven l’edifici que l’acollia als baixos, podria representar aquest paper la llegendària Sala Europa. Portava ja tres lustres sumida en un silenci fosc, plena de pols i teranyines, a part dels espectrals ressons de tota la música que hi havia sonat, després d’adoptar per un breu període identitats espúries com Havana Club o Next Bar.

Quants records entre les runes de l’actual solar del carrer Ballester! Érem tan joves, aleshores! Ai, el virus de la nostàlgia, sense vacuna que el combati. Aquells memorables concerts de jazz, les animades sessions de ball amb el pintoresc Barretina traient una rere l’altra totes les noies a la pista, taules rodones, presentacions de llibres, recitals poètics, algun míting.. I per mi un veritable abans-i-després, la nit que tot xiroi i inconscient vaig gosar oferir-me, sense cap experiència literària prèvia, a escriure articles periòdics al SEGRE. Gairebé en fa quatre dècades Si aquell divendres no hagués anat a la Sala Europa, si hi hagués begut una menys de cervesa, si la Sala Europa no hagués existit, possiblement tot això no ho hauria pogut llegir mai ningú.