País d’enlloc

La ciutat ucraïnesa de Lviv convertida en embut de l’èxode de compatriotes provocat per la guerra de Putin, tres milions de moment, sobretot dones i canalla. L’estiu del 1945 hi naixia Adam Zagajewski, poeta, novel·lista, assagista, traductor, que moriria a Cracòvia demà farà just un any. Sort que no ha hagut de veure tot això.

De molt petit, la seva família va ser obligada a traslladar-se a un poble de Silèsia que aviat passaria a formar part de Polònia, en aquella turmentada geografia de fronteres tan mòbils, motiu pel qual la seva llengua literària no va ser la pròpia d’Ucraïna sinó la polonesa. Dissident del règim comunista, en 1982 s’exiliava a Berlín, París i més tard als Estats Units, si bé en 2002 retornaria a les ribes del Vístula per establir-s’hi de manera més o menys definitiva. L’any 2004, Quaderns Crema en publicava un poemari, titulat de forma premonitòria Terra de foc, amb traducció de Xavier Farré.

Moltes de les peces que integren el volum estan impregnades d’imatges bèl·liques que aquests dies se’ns han fet de nou presents, com un malson del qual crèiem haver-nos despertat per sempre, il·lusos que som. “Hem vist països pobres, encara més / a causa del seu odi etern; un tren / ple de soldats i fugitius, parat / a l’estació que cremava en flames”, recorda al poema Els tres reis. En un altre, que porta el títol lacònic però ben oportú en les circumstàncies actuals d’Els refugiats, descriu el dramàtic fenomen que s’abat cruelment sobre la indefensa població civil empesa a deixar enrere casa seva i el calvari de penalitats que se’n deriva, “encorbats sota un pes que de vegades / es fa evident, i d’altres no...” Quan va escriure aquests versos, l’autor s’estava referint als bosnians, però de pas fent memòria dels polonesos el setembre del 1939, dels francesos al cap d’uns quants mesos més, dels alemanys de Turíngia en 1945 o d’episodis més recents a Somàlia, Egipte i l’Afganistan (hi hauria pogut afegir centenars de milers de catalans travessant els Pirineus entre gener i febrer del 1939).

Uns i altres s’escapen de les bombes, de la por, de la fam i la devastació, cap algun indret de “generals menys ambiciosos, menys canons, menys Història”. Un indret que el poeta nega que existeixi. “Arrossegant les cames / van lentament, molt lentament, / vers el país d’Enlloc, / vers la ciutat de Ningú, / a la vora del riu Mai.”