DIA DE REG
Alcastrer
Encara no he vist la pel·lícula Tros, dirigida per Pau Calpe, amb els actors Pep Cruz, Roger Casamajor i l’amic Eduard Muntada com a protagonistes, però sí que ja m’he llegit la novel·la de Rafael Vallbona en què s’inspira, reeditada per Pagès arran de l’adaptació cinematogràfica. Més enllà de la trama (patrulles armades de pagesos vigilant de nit les finques per por que els hi entrin a robar, la relació difícil entre un pare esquerp i un fill que torna a casa després de fracassar a la ciutat, les inevitables picabaralles entre veïns en un àmbit tradicional i reclòs), he parat especial atenció en les descripcions d’ambients, sens dubte el tret distintiu d’una obra de ficció amb components documentals.
El poble on transcorre, de nom Alcastrer, vindria a ser un compendi de dues localitats reals, Sarroca de Lleida i Alcanó, al Segrià meridional secaner. De tota manera, diria que la imatge resultant de la juxtaposició apunta a un pèl exagerada: bé, al capdavall la literatura consisteix a ressaltar els elements més peculiars, en aquest cas també crepusculars. I tòpics, de fet, cosa que no vol dir que siguin només fruit d’una imaginació distorsionadora de la realitat.
“Vist de la carretera, Alcastrer sembla més lleig del que realment és”, engega el capítol tercer. Segueixen alguns esbossos del rònec caseriu repenjat en un turó sota la “torre guerxa del campanar”, quan es pon el sol una visió espectral que “primer inquieta i després fa llàstima”. Ja al paràgraf inicial del llibre se’ns havia presentat el municipi com “un lloc perdut i remot” d’uns dos-cents cinquanta habitants, on “de vegades el silenci eixorda, de tan profund i rabiüt com és”. Suposo que un barceloní com Vallbona, nascut al barri de Gràcia en 1960, encara nota més l’absència de soroll.
Una població, insisteix, que ni tan sols surt a les imatges per satèl·lit d’internet. En efecte, si busquem Alcastrer a Google Maps la resposta automàtica és “No s’ha trobat cap resultat”. Però Sarroca i Alcanó sí que hi apareixen, casualment totes dues als mateixos 23 minuts amb cotxe des de Lleida. Les tres infraestructures més destacades: cafè, consultori i piscina. El personatge local més conegut: Rosalia de cal Niño, Miss Província el 1987. “A Alcastrer, quan es gira el ponent, els manyocs d’herba corren pels carrers solitaris sense que ningú s’immuti”. Una mica far west, tot plegat.