DIA DE REG
Entre dos mars
L’escapada a Grècia d’aquesta Setmana Santa no va ser només per fer turisme. Ja vaig escriure aquí, i ho reprodueixo al llibre El refugi dels dies, que arran de la mort d’Albert Tarrats, veterà militant independentista i fundador de la cafeteria Slàvia de les Borges, el passat 6 de gener, m’havia compromès amb la vídua, la meva cosina Dolors Solé, a aprofitar la primera ocasió per anar-ne a escampar les cendres al capdavall de la península de Mani, en el punt més meridional del Peloponès, i segons sembla del continent europeu, entre els golfs de Messènia i Lacònia, a la divisòria dels mars Jònic i Egeu.
Era just allà a baix, en aquells paratges solitaris i abruptes, sota la pura desolació mineral de la serra del Taiget, enmig d’oliverars estesos fins a costes retallades d’un blau tan intens com el cel enlluernador que quasi fa mal de mirar, on l’Albert proclamava sentir-se més a gust que enlloc i desitjar viure els últims anys, i de fet hi havia efectuat el darrer viatge, gràcies a una treva de la llarga malaltia, tot sol i amb el cotxe, travessant a bord d’un ferri nocturn de Brindisi a Patres. Ara que hi he estat, entenc el seu entusiasme.
Al final, la Dolors va dir que les cendres si de cas les hi anirien a portar algun dia ella i els fills, però ens donava un objecte personal per dipositar-lo: les ulleres. De manera que vam seguir amb el pla, conduint des d’Atenes fins al cap Ténaro, que els antics anomenaven Métopon. No havíem decidit encara en quin recer exacte les deixaríem, però sense preveure-ho i com si ens hi hagués estat esperant, descobríem a l’extrem d’aquella punta rocosa una capelleta mig enrunada que va resultar ser un vestigi de l’època bizantina del santuari de Posidó, construït pels aqueus fa almenys 3.000 anys com a porta de l’inframon custodiada pel déu Hades, i oracle de la mort per tal que els vius hi establissin contacte amb els difunts. L’indret no podia ser més adequat a les nostres intencions. Vam entaforar, ocult entremig de les pedres del petit temple, l’estoig amb les ulleres i una floreta groga a dins, convençuts que a l’enyorat amic li hauria complagut que en certa forma una part d’ell restés allí per sempre. Després d’uns minuts de recolliment, sentint només el batec de les onades confós amb el del propi cor, davallàvem a la caleta de sota mateix per plegar un còdol ben bonic per a la Dolors.