Entre dues aigües

Havent deixat les ulleres de l’Albert al cap Ténaro, a la punta de Mani, tal com explicava dijous, aquella nit dormíem a Esparta, en un hotel anomenat Menelaion, pel rei local Menelau, l’espòs traït de la bella Helena de Troia, amb una decoració espartana, en el sentit de sòbria, adjectiu nascut de la fama d’austers dels vells conveïns, igual que el també qualificatiu lacònic, emprat per definir la persona de poques paraules, deriva de Lacònia, la península que arranca allí a la vora. Gairebé cap vestigi –quatre pedres mal comptades– revela en la ciutat moderna, d’uns vint mil habitants, la pretèrita importància política i militar, quan es va imposar a la resta de polis gregues, a conseqüència de les dues guerres del Peloponès, que la van enfrontar amb la Lliga de Delos, encapçalada per Atenes. La primera, entre el 460 i el 445 aC, la segona del 431 al 404.

El llarg contenciós se saldaria amb la victòria dels espartans, que arribarien a ocupar la capital de l’Àtica. La revenja dels atenencs, amb el consegüent tomb de truita històric a l’antiga Grècia, no es consumaria fins una dècada més tard, el 395, arran de la guerra de Corint. En aquelles bregues despietades no només es dilucidaven interessos territorials sinó el model de societat.

Atenes defensava en certa manera la democràcia, la filosofia i els drets humans. Esparta l’autocràcia, l’acció per sobre d’intel·ligència i retòrica, a més d’una absoluta falta de respecte envers qualsevol conducta associada amb la compassió o els bons sentiments, al servei d’una oligarquia que regia a ferro i foc un sistema elitista, jeràrquic, disciplinat, bel·licós, casernari, insuportable per artesans i els nombrosos esclaus, la vida dels quals no tenia el mínim valor. Penso que fins a cert punt la pugna actual entre Rússia i Ucraïna suposa una reedició de les guerres del Peloponès: democràcia, tan imperfecta com vulguin, contra totalitarisme.

Per això no puc entendre aquells que, a casa nostra, des d’una esquerra radical que fa temps que no toca quarts ni hores, neden entre dues aigües, condemnant amb igual intensitat el que en aquests moments representa Zelenski i allò que, als antípodes, encarna Putin. Equidistància que acaba esdevenint complicitat ideològica i moral amb el dèspota sanguinari que alguns despistats veuen encara en el fons com un comunista. Sí, exacte: camarada Vladímir.