SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Acabada, finalment, una Lliga per oblidar, si ets del Barça. T’hauria d’agradar molt el futbol i ser un culer irredempt per desitjar que el suplici continués, ni que fos només una setmana. Millor que la plantilla descansi –i amb ella els aficionats–, que la junta n’emprengui la renovació imprescindible i que el mister es replantegi uns quants aspectes del joc.

Parlant d’entrenadors, cal recordar que la temporada va començar amb Ronald Koeman a la banqueta i ha acabat amb Xavi Hernández ocupant el seu lloc. Un lloc que els últims temps no és precisament un tron, sinó més aviat una mena de poltre de tortures o cadira elèctrica –sotmesa a descàrregues de baixa intensitat, això sí, que no mata de cop sinó per acumulació de disgustos. Em venen al cap unes declaracions de l’holandès de finals d’abril en què, traspuant una poc dissimulada rancúnia per haver sigut despatxat en plena competició, puntualitzava que ell havia deixat l’equip a la meitat de punts de distància respecte del Madrid que el seu successor. Les coses com siguin i al Cèsar el que és del Cèsar, Moreno, Kubala i Manchón.

Amb Koeman m’hi vaig ensopegar no fa gaire, cara a cara o supo-supo, que diuen al Pallars, a l’aeroport del Prat o Josep Tarradellas, que diuen a Madrid. Vaig estar temptat de seguir-lo, per saber en quin avió embarcava. Pura tafaneria. Vist de prop, em va semblar corpulent però més alt i no tan gras com per televisió. Ja se sap que les càmeres engreixen. En canvi, aquella vegada, fa molts anys, que vaig coincidir amb Xavi en un ascensor de l’Arnau, on l’aleshores migcampista havia vingut a animar la canalla ingressada a l’hospital, en vigílies de Reis, vaig trobar el de Terrassa més baix i escanyolit del que apareix a les pantalles.

Ara, per encontres insòlits a l’ascensor, el dia que baixava sol en el del bloc d’apartaments de Cambrils on tinc el meu i al segon pis va entrar Luis Roldán. Feia poc que l’antic director de la Guàrdia Civil havia sortit de la garjola, complerta la condemna per corrupció a gran escala. Potser havia vingut a visitar algun conegut, tenint en compte que la urbanització és plena d’aragonesos com ell. Tot i no portar barba, era fàcil de reconèixer, però no vaig gosar dir-li res. Un silenci incòmode, compartit. Ni tan sols una mirada de reprovació o menyspreu per part meva, que sense dubte es mereixia. En el fons em va fer llàstima.

tracking