Del gra a la palla

Del blat de moro aquí sempre n’hem dit panís, de manera que no tindrem cap problema quan l’actual onada d’ultracorrecció política, que riu-te’n de l’onada de calor dels darrers dies, obligui a canviar el nom del vegetal, com al braç de gitano. I precisament de panís o de blat sarraí –millor així?– en vaig veure molt divendres passat, conduint cap a Linyola per sentir Vicenç Villatoro presentant Els Girona, la gran burgesia catalana del XIX, de Lluïsa Pla, en la recent reedició comercial a Pagès (resposta inaudita per a un municipi de 2.600 veïns, un vespre tan tòrrid: 72 assistents, 24 exemplars venuts, és clar que el llibre s’ho val). Uns panissars ufanosos, verdíssims, malgrat la sequera d’aquesta primavera –excusin la rima–, si fa no fa com els alfalsos, perquè un i altre conreu agraeixen les calors extremes, tot i que al primer unes temperatures excessives li poden acabar produint un cuc que ara mateix no tinc ni idea de com s’anomena: suposo que no passa res i que el lector seguirà glopejant impertèrrit el cafè amb llet matinal encara que no disposi d’aquesta informació. Parlo, és obvi, de camps regats, gràcies tot just al canal d’Urgell que els Girona van construir i finançar, en què de moment està garantida l’aigua –fins quan, amb aquest registre pluviomètric?–, no pas dels secans on blats i ordis s’han anat esllanguint fins a la pietosa aplicació de l’eutanàsia per part de les màquines recol·lectores. Sí, ja sé que quan convé seguem cadenes, però tal com pinta el panorama potser mentrestant més val segar gramínies.

La doctora Pla explica al seu estudi tan exhaustiu com amè que els Girona van endegar la meteòrica aventura empresarial, que els situaria al capdamunt del podi d’inversors, protagonistes màxims de la revolució industrial a Catalunya, des de la botiga familiar a la plaça Major de Tàrrega, comerciant no només amb teles i indianes, sinó també amb grans.

A banda de cereals, panissos, farratges i fruiters –cada cop menys–, als encontorns de la vila hi ha algunes plantacions de camamilla, un digestiu molt celebrat per la tradició: “La camamilla de Linyola cura tota sola.” Sopant després a l’Amoca, un company de taula nadiu m’apunta una altra propietat força interessant d’aquesta herbàcia: “La camamilla de Linyola l’alça tota sola.” Immediatament em demano una copeta amb glaçons del licor que en treuen.