Notes mínimes d’un incendi

Suposo que no val la pena esforçar-me a negar –digueu-me ceballut, digueu-me antiquat– que m’ha fet més gràcia que entre les trenta Creus de Sant Jordi d’enguany figuri la Companyia Elèctrica Dharma que no pas Estopa. Mèrits musicals a banda, em sento més pròxim als intèrprets de La presó del rei de França, per raons idiomàtiques, ideològiques i generacionals. Això no significa que critiqui el reconeixement públic als germans Muñoz de Cornellà.

El nostre és un país divers i el Govern fa bé de tenir en compte la pluralitat d’arrels, sensibilitats i gustos. Ara, per il·lusió especial, les dues crucifixions honorífiques a dos homenots d’aquestes terres ponentines, que venen a afegir-se al Premi Nacional de Cultura concedit setmanes enrere a la poeta Rosa Fabregat, com són el pintor Josep Minguell i el literat Josep Espunyes. Els mèrits contrets per l’artista targarí salten a la vista, mai millor dit, observant o més bé admirant qualsevol dels nombrosos murals que han donat vida i color a diversos edificis, sobretot esglésies, cas de l’obra magna que acaba d’enllestir –un miler de metres quadrats– a la parroquial de Santa Maria de l’Alba de la seva ciutat.

Semblantment als grans mestres renaixentistes, el prolífic muralista, que acostuma a inspirar-se en els sobris paratges urgellencs, declarava fa poc que, més enllà d’una simple tècnica, la pintura al fresc és per a ell tota una filosofia i una forma d’entendre l’art. Pel que respecta al veterà escriptor peramolí, avalat per una trajectòria llarga i fructífera, sempre al servei del país i en particular de les comarques pirinenques, contribuint a rescatar-ne el ric patrimoni lingüístic tradicional, amenaçat per la indiferència, la banalització i l’autoodi dels temps que corren, es dona la circumstància que hi vaig pensar recentment, arran de l’incendi del 19 de juny a les muntanyes boscoses dels voltants de la vila on viu bona part de l’any, que en 1987 poetitzava a través dels versos memorables del llibre Notes mínimes d’un paisatge. Aquell mateix vespre, passat ja el perill, vaig trucar l’amic comú Joan Pallarés per saber si el foc havia afectat el meravellós entorn forestal del seu hotel, Can Boix.

El vent, o la sort, havien empès les flames en sentit contrari. M’agradarà trobar-m’hi algun dia amb el benvolgut Pep Espunyes, celebrant una tan merescuda distinció.