La muntanya de la vida

El divendres 15 de juliol moria a Arbeca el senyor Antoni Pau i Sans –sí, pagès però senyor–, en plena calorada que un parell de dies després ens posaria l’ai al cor a causa d’un incendi al Montsec, la serra que amb Montsant, Montmeneu i la Llena delimiten per dalt i per baix el perímetre, una mica difús pels costats, del territori sentimental dels habitants d’aquesta plana –muntanyes icòniques, consubstancials a la nostra existència–, afortunadament sufocat el foc gràcies a la ràpida intervenció d’uns herois que aquest estiu ardent no paren de jugar-se la pell plantant cara a les flames: de l’ai al cor a l’ai al cos (de bombers). Lo Tonet era un home il·lustrat i també un home de fe, que si no s’hagués vist impel·lit a dedicar-se a l’agricultura –coses de l’època–, potser hauria emprès una brillant carrera acadèmica o literària, tal com recordava Jordi Perelló en un inspirat obituari en aquest mateix periòdic. En tot cas, tindria ocasió de publicar alguns papers, de caràcter memorialístic i històric, a banda de poesia.

Com que la defunció em va agafar fora, de viatge, a l’assabentar-me’n a la tornada vaig trucar el seu fill, l’amic Josep Pau (tenia cinc filles més), el qual em va enviar per WhatsApp el sonet escrit pel seu pare en 2014 que la família, amb bon criteri, va creure oportú reproduir al recordatori. Es titula Fent camí i el trobo tan bonic i escaient que no em puc estar de transcriure’l, íntegre: “Fent camí per la pedregosa senda, / el calçat ben lligat al peu lleuger / intentaré pujar l’alta muntanya / pel traç que Vós, Senyor, vau fer primer. / Potser, aclaparat per la fatiga, / senti la meva força defallir, / que el camí és llarg i l’empenta curta / per escalar constant fins a la fi.

/ Mes espero de Vós, font d’aigua viva, / força i alè que alleugin el camí / per emprendre, alta volta, la sortida / i aconseguir, al fi de l’austera via, / arribar a Vós, que sou el meu destí, / al cim de la muntanya de la Vida.”Va morir amb cent anys. Feia una setmana que Josep Vallverdú n’havia complert 99, a punt de traure nou recull de poemes. Ell també en té un sobre una muntanya –massís de Prades–, que veia des de casa quan vivia a l’Espluga de Francolí.

Sempre es proposava de pujar-hi però no ho va arribar a fer. Conscient ja que a la seva edat mai no culminaria l’ascensió, se’n planyia en versos metafòrics plens de recança.