Laura a la ciutat dels jutges

L’episodi protagonitzat per Francesc de Dalmases, chevalier servant de Laura Borràs, la veritat és que no m’ha sorprès gaire, donats els antecedents. Marca de la casa. Disset anys enrere, quan encara col·laborava a Catalunya Ràdio, David Madí, aleshores mà dreta d’Artur Mas i que aquesta setmana voltava també pels tribunals per unes presumptes corrupteles –quina colla!–, va pressionar la directora del programa perquè em despatxés.

Es veu que li desagradaven les meves intervencions crítiques, que el bo del cas és que no qüestionaven el poder establert sinó l’oposició, perquè era l’època del tripartit: imagina’t com hauria actuat en cas de ser al govern! Quan alguns s’arriben a creure que el país els pertany o bé que l’encarnen millor que ningú, els és fàcil caure en la temptació de fer-ne el que volen o almenys el que poden, inclòs el saqueig sistemàtic, això sí, sempre en nom del patriotisme, la gran excusa. Al cap d’uns dies, me’l vaig trobar cara a cara en un pàrquing de Gràcia. Si no hagués sigut encara més alt que jo, potser l’hi hauria engegat un parell de fresques, s’entén que paraules, no precisament amables, però com que ell no em coneixia en persona –només de (males) referències– vaig passar de llarg sense dir res, decisió de què sovint m’he penedit, per allò tan trotskista de “cap agressió sense resposta”.

El diputat De Dalmases va increpar una periodista per haver-li fet preguntes poc complaents a la seva maitresse, que no hi està gens avesada. És el que acaba succeint quan vius fora de la realitat, dins d’una bombolla de fans tuitaires consagrats a desqualificar aquells que no combreguen amb les rodes de molí dels plantejaments màgics, quasi religiosos, sovint propis d’una secta, alimentats per la devoció cega a certs líders messiànics, del sector de l’independentisme més intransigent i fanatitzat, per sort cada cop més minoritari, perquè la força dels fets s’imposa tard o d’hora. Acusar per norma els discrepants de botiflers o venuts arriba un punt que ja no funciona.

Per això ara que la senyora Borràs haurà d’acudir a la Ciutat de la Justícia, i no pas en visita institucional de cortesia o protocol·lària, convé advertir-li que també sembla haver deixat de funcionar el truc habitual als temps del pujolisme de tapar vergonyes embolicant-se amb la senyera, per més que avui porti estampada una estrella.