La dansa més vella

Coincidint amb la detenció a Mollerussa de dos individus acusats d’embrutar amb grafits de gust més que dubtós (bé, en realitat cap dubte al respecte, per molt que els pretesos artistes creguessin haver ofert al món autèntiques obres mestres) el pilar d’Almenara, l’impressionant cilindre de pedra que des del segle XI es dreça a la carena de la serra del mateix nom, en terme d’Agramunt, causant una despesa de 7.000 euros i una altra raó per perdre encara més la fe en el futur de la humanitat, que això no té preu, ens assabentàvem també per la premsa de la nova interpretació que acaben de donar els experts a l’escena central immortalitzada a la Cova dels Moros del Cogul per uns pintors de parets prehistòrics, si bé no tan primitius com el parell de carallots que van perpetrar l’empastifada de la torre de guaita medieval. L’Ara titulava: “No era un ritual eròtic, era una celebració de la vida.” Glups! Es veu que de resultes d’un calc digital basat en una fotografia d’alta resolució, mètode força més precís que l’emprat en 1985, els estudiosos han conclòs que aquella mena de sardana formada per senyores amb la pitrera a l’aire al voltant d’un homenet petit però eixerit, dotat generosament per la mare natura, no es tractava de la ballaruga orgiàstica coneguda com a dansa fàl·lica o bé, segons els cronistes morigerats, dansa procreadora, sinó d’un cast ritual rítmic de benvinguda a la primavera o al sol que naix cada matí o al cadàver d’un gran animal caçat pels mascles de la tribu o algun pretext per l’estil. En aquest sentit, l’aplicació de la moderna tecnologia aclareix que les popes prominents d’aquelles que havíem suposat precursores de la pràctica del topless eren de fet bosses penjades o collarets.

I, encara més decebedor, que la titola XXL d’un dels dos protagonistes masculins de la remotíssima producció pictòrica no era tal, ni en conseqüència motiu de complex d’inferioritat o fins i tot enveja de penis per part dels espectadors del mateix gènere, sinó una funda protectora. En fi, demano disculpes públiques pel que al llarg del temps he escrit sobre les referides pintures rupestres, amb to burlesc o picant, així com per haver-ne suggerit una reproducció a Enric Satué a fi d’il·lustrar la portada del llibre Geografia impúdica, que en 1990 m’editava Empúries. Ho sento molt.

Em vaig equivocar. No tornarà a succeir.