Aviat és dit

Setmanes enrere comentava aquí el nom de municipi més llarg del regne, supèrflua informació d’un diari digital d’aquelles que de tant en tant t’irrompen al mòbil, suposo que per allò dels famosos algoritmes –no me’n demanin detalls: jo provinc de la galàxia Gutenberg i encara hi habito la major part del temps–, que resulta ser Gargantilla del Lozoya y Pinilla de Buitrago, a la sierra madrilenya. Hi contraposava un dels topònims més curts, Su, nucli de l’extens, boscós, dispers i despoblat terme de Riner, al Solsonès. Més endavant, descobriria dins de les fronteres estatals un parell de localitats de només dues lletres: Ea, a la costa biscaïna, i Ye, a l’illa de Lanzarote.

En deu haver d’altres però les desconec i ara mateix, amb tanta calor, no tinc ganes d’abocar-me a un mapa obert de bat a bat per buscar agulles monosil·làbiques al gros paller onomàstic. Curiosament, on abunden aquesta mena de brevetats nominals és a la part de la Cerdanya sota administració francesa. Petits vilatges com Ix, Er, Ur, Ro i, amb un signe gràfic més en català però igualment contenint un sol fonema, Llo.

Els seus cosins cerdans amb una denominació escarida a la banda diguem-ne espanyola, amb perdó, solen incorporar una lletra suplementària, que de fet tampoc no incrementa gaire respecte de les al·ludides l’esforç d’haver-ho de pronunciar o posar negre sobre blanc: All, Ger, Das, Alp, Riu, Urtx amb dues.. Hi veig també un So, inclòs a la referència cartogràfica “torre de Bernat de So”, que ha servit per batejar un hotel vora Llívia, però no he pogut aclarir si corresponia a algun antic poblet o partida. Les etimologies dels primers, vull dir els integrats a la République, m’han semblat força curioses, quan les he buscades a internet (qui no té feina, el ratolí pentina).

Normalment, la teoria donada per bona és la que al seu dia va formular Joan Coromines. Ix deriva de l’èuscar etxe, casa. Er, en francès oficial Err, d’erri, poble. Ur significa aigua en basc actual, riu per extensió, arrel indoeuropea present també a Urgell. Llo, abans Alló, tindria l’origen en all, gra o pastura. De Ro no ho he sabut esbrinar, disculpin. Sí que he localitzat, en canvi, dues poblacions que encara costen menys d’escriure: A, per allà dalt a les illes Lofoten, i Y, al departament francès del Somme (per compensar, el gentilici dels veïns, un centenar, és ypsiloniens).