Maleït ortòpter

Un gran problema de l’estiu, sobretot enguany, amb aquestes calors de rècord, és que et veus obligat a dormir amb les finestres obertes, de manera que t’arriben tots els sorolls de la ciutat o del camp, des de cotxes circulant a deshores o noctàmbuls transeünts vociferants fins a camions de recollida de la brossa, campanades en segons quins pobles o aquell “horizonte de perros” lorquià, que cada dia n’hi ha més, de gossos, i segons sembla més buixidors, com diem per aquí, bordadors al diccionari, sense oblidar la cantarella d’ocells a l’alba, en particular l’enutjós parrupeig dels coloms, esdevinguts de tan nombrosos –i fastigosos– nova plaga bíblica, almenys a Lleida. Per més inri, tornant de vacances un grill m’amenitza les nits senceres des del jardí comunitari o el d’algun bloc veí, ves a saber, perquè la longitud d’ona del cant d’aquestes ridícules criatures, de nom científic Acheta domesticus, és similar a la distància entre orelles dels humans, raó per la qual resulta difícil localitzar-los pel so que produeixen fregant les èlitres o ales dentades davanteres, que no usen per volar, només per emprenyar. Gràcies a això salvarà la vida, el petit malparit, tan frenètic com em posa, hores i hores sense permetre’m aclucar un ull.

Això i també que s’amaguen molt bé entre les pedres o la fullaraca, i que en el fons soc un sentimental, incapaç d’obviar que l’insecte carrisqueja a la desesperada perquè està enamorat. Bé, deixem-ho en que va calent, ja que els mascles ortòpters –com és el cas– i els seus cosins coleòpters solen emetre l’enervant cric-cric a l’època d’aparellar-se. Ep, o quan es barallen entre ells, una espècie agressiva i busca-raons, com demostra la tradició de combats de grills a l’Extrem Orient.

Sort que el grill s’ha manifestat quan ja s’acaba el temps d’enllitar-se de pèl a pèl i de bat a bat, vull dir el cos i les finestres, respectivament, perquè si m’arriba a començar provocant insomnis des del maig a aquestes altures ja estaria grillat. Només confio que l’estiu vinent sigui ja a l’altre barri, en sentit geogràfic o, millor encara, biogràfic. Al final és ell o jo.

No sé si davant d’aquest dilema els lectors tendiran o no a considerar-me mereixedor de sobreviure al meu rival, però almenys jo no altero el son de ningú ni em menjo els propis fills, com ell té per lleig costum (però no tots, quina llàstima).