De cul al món (real)

Arrencada coincident, aquesta setmana, a Catalunya, del curs polític i del curs escolar, malgrat algunes atziagues previsions més amb bon peu el segon. La Diada d’avui mateix esdevinguda un autèntic vesper, per culpa d’alguns dirigents de partits irresponsables i sobretot d’associacions pretesament unitàries, però que fa ja temps que funcionen com a fanatitzada corretja de transmissió d’un partit i en especial d’ariet contra un altre que ha comès el pecat de superar-lo a les urnes, entossudits tots dos a tractar justament com a escolars aquells que defensen amb tota raó el dret a viure en un país sobirà, encolomant-los consignes infantils que acaben més d’hora que tard xocant contra la crua realitat, promeses ara com ara impossibles de complir, com si aquí tot consistís a bufar i fer estats. Una falta d’honestedat intel·lectual, ideològica i també ètica denunciada dimecres al diari Ara pel filòsof cerverí Josep Ramoneda amb un parell o tres de frases clarividents que no em puc estar de reproduir: “Exhibeixen el programa de màxims sabent perfectament que no hi ha estratègia sinó bla, bla, bla de paraules majúscules que, a còpia de repetir-les sense avançar, no fan més que perdre valor i credibilitat. És l’apoteosi de l’estancament: ho volem tot però com que no podem ens quedem sense res. Això sí: ens queixem dels altres perquè no fan prou.” No hi puc venir més d’acord: proclames abrandades sense fonaments ni contingut, escalfabraguetisme discursiu que a la llarga només genera frustració i provoca el desencís entre les bases de l’independentisme, que mereixen que se’ls parli clar i no seguir sent tractades com a menors d’edat, gairebé com a pàrvuls. Exacte: com els quatre nous alumnes –torno enrere– que van permetre dilluns obrir o reobrir la llar d’infants de Torrebesses, notícia magnífica contraposada al tancament, per falta de canalla al poble, de les escoles de les Ventoses, nucli agregat del municipi de Preixens, a la ribera del Sió, comarca de la Noguera, i dels Omells de na Gaia, al sud de l’Urgell. Aquest darrer centre porta –portava, hauria ja d’escriure?– el nom de Mossèn Ramon Muntanyola, aquell sacerdot i poeta, activista de la recuperació del català durant el franquisme, que en ser finalment destinat des de la petita parròquia dels Omells a la de Salou feia notar que passava d’un cul de món a un món de culs.