Pizza o pasta

Sentir, no pas de cos present, és clar, sinó per la tele, aquella llumenera de presidenta actual de l’ANC, cloure la tanda d’encesos discursos al final de la mani de la Diada amb un categòric “independència o eleccions”, fent gala de la mateixa desimbolta i lleugera naturalitat que la cambrera d’una trattoria quan proposa als clients escollir entre pizza o pasta, com si fos tan fàcil, em va recordar disjuntives similars proclamades en moments àlgids de fervor retòric que han passat a la història. Aquell “Patria o muerte, venceremos” dels revolucionaris cubans o aquell altre “Roma o morte” amb què Giuseppe Garibaldi rematava les seves al·locucions en plena campanya militar de la unificació italiana, animant a annexionar-se els Estats Pontificis. Per no parlar de l’acudit que ens feia riure als veterans de l’independentisme català, quan només érem quatre gats –ja malavinguts–, però enteníem la nostra lluita com una causa política i no com una religió dogmàtica, que és allò que per a alguns sembla haver-se convertit, raó per la qual encara gosàvem fer-ne broma, cosa que avui dia seria pel cap baix motiu d’excomunió. L’explico, a risc d’anar a petar a l’infern de Twitter. En un míting de secessionistes abrandats, l’orador culmina la seva intervenció amb un taxatiu “independència o mort”. Al cap d’un instant de silenci reflexiu sobre l’alternativa plantejada, els assistents criden a tot pulmó la resposta unànime: “Independència, independència!” Estava cantat.

Per cert, la senyora Feliu fixava l’endemà de pronunciar la referida arenga (en el seu cas més aviat arengada) l’exigència imperativa i inajornable al Govern de declarar la independència d’aquí a un any. I per què esperar fins aleshores? Per què no la setmana entrant, dilluns o dimarts, ja que segons ella ho tenim tan a l’abast? Posposar-ho tots aquests mesos la converteix també en botiflera.

Garibaldi va fer ressonar l’al·ludit “Roma o morte” a la ciutat de Verona el 8 de març de 1867, tal com n’informa una làpida de marbre a la façana del Palazzo Righettini-Fraccaroli, construït el 1514 al número 18 de la piazza Bra, que des del 1939 alberga als baixos el restaurant L’Olivo, on vaig tenir ocasió de dinar fa just un mes i, davant del dilema gastronòmic apuntat al principi, m’acabaria decidint per uns pappardelle allo zafferano e panceta affumicata, senzillament sensacionals.