La mort de l'estiu

Uf, per fi deixem enrere un estiu –si més no calendari en mà– particularment llarg i pesat, a més de letal: una cinquantena de morts atribuïbles a la calor a les comarques de Lleida, de juny a agost, més del doble que el 2021. Sense comptar les baixes per efectes colaterals, com accidents de trànsit, arran de l’increment de la circulació propi de les vacances estiuenques, sobretot a l’AP-7 des de fa un any alliberada de peatges, convertida d’aleshores ençà en una espècie de corredor de la mort. I això que a l’estiu no es mor ningú, segons afirma Cesare Pavese al poema Mite, inclòs al recull Treballar cansa, en l’italià original Lavorare stanca, que justament evoca aquests dies de transició –meteorològica i anímica– entre canícula i tardor.

Un matí es desperta, ve a dir l’escriptor piemontès, en què l’estiu s’ha mort, als ulls encara fan pampallugues les seves resplendors i ressonen a les oïdes els fragors del sol fet sang. El color del món ha canviat, la muntanya ja no ateny el cel, els núvols no s’apinyen ja com fruits, no s’albira ni un còdol sota l’aigua. S’acaba el sol radiant i l’aroma de terra i el carrer en llibertat, acolorit de gent que ignorava la mort.

No es mor a l’estiu, sentencia Pavese. Bé, així ho sostenia el literat de Torí en aquell llibre aparegut el 1936, però catorze estius després, el 27 d’agost de 1950, ell mateix se suïcidava ingerint una sobredosi de barbitúrics a l’habitació 346 de l’hotel Roma de la seva ciutat. No arribaria a complir els 42.

Arrossegava des de jove problemes psicològics, agreujats els darrers temps pel rebuig amorós de l’actriu americana Constance Dowling, una rossa bellíssima de mirada felina (ho poden comprovar a internet, el noi picava alt) que poc abans li havia inspirat aquell vers tan famós: vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Tot just aquest mes passat hi vam dormir una nit, a l’hotel Roma de Torí. Al recepcionista li vam demanar si ens deixaria veure –i fotografiar– l’habitació 346.

Estava ocupada, sempre està ocupada, tot i que és individual, petita i amb el llit estret. Però l’endemà, mentre la netejaven, hi podíem fer un cop d’ull. Conserva els mobles de l’època, si bé disposa d’aire condicionat.

Amb l’ardència del ferragosto torinès, força més acusada els darrers temps, potser al poeta no li haurien calgut ara les pastilles. L’hauria dinyat d’un cop de calor.