Sarabanda

Semblava que no l’havien d’acabar d’enterrar mai, però al final, transcorreguda una setmana llarga i recorreguda una distància insòlita per a aquesta mena de fúnebre transport, de cap a cap de l’illa, en una espècie de Grand Tour pòstum, van deixar el fèretre a lloc i la finada en pau. Parlo de la graciosa Elisabet II, tot just ascendida des del Regne Unit fins al Regne dels Cels, per si algú encara no se n’havia assabentat. N’hi ha molts, aquí a casa nostra, que sense ser monàrquics ni entendre el sentit o la utilitat de la institució dinàstica, s’hauran passat moltes hores davant del televisor, fascinats per la pompa i circumstància de les interminables exèquies.

Jo mateix vaig seguir en diferit la retransmissió del funeral a l’abadia de Westminster. Tot un espectacle: el gòtic, la litúrgia, els psalms, el dol, el protocol, els uniformes, les banderes i estendards, els càntics.. Aquell apoteòsic God save the King que coronava, mai millor dit, la solemne cerimònia, ja no pas the queen, com durant l’extens però potser no gaire intens regnat de la difunta (poca feina, en el fons només mantenir-se viva i callada).

L’himne de la reialesa britànica i, per extensió, del reialme. Una peça extraordinària, comparable per mèrits artístics amb La Marsellesa dels francesos o el Deutschlandlied dels alemanys. Em sap greu haver-ho d’admetre i no voldria ferir orgulls patriòtics, però ni Els Segadors dels catalans ni La Marcha de Granaderos dels espanyols juguen a la mateixa lliga musical, les coses com siguin.

És clar que, mentre que l’igualment titulat Lied der Deutschen correspon de fet al meravellós adagio del quartet de corda Emperador de Joseph Haydn, el God save the King s’inspira de ple en una altra petita obra mestra com és la sarabanda de la suite número 4 en E menor, HWV 429, de Friedrich Händel. Una melodia tan bella que Beethoven n’escriuria en 1803 set variacions per a piano, opus 78. No sé pas si m’agraden més interpretades per Alfred Brendel o bé per Sviatoslav Richter.

A propòsit de versions pianístiques, el passat dijous 15 m’impressionava molt la que va fer el lleidatà Antoni Tolmos del Gaudeamus Igitur, amb aires jazzístics i de balada italiana (la trobaran a YouTube), cloent l’acte acadèmic d’obertura del curs de les universitats catalanes a la UdL, després de la lliçó inaugural –i magistral– de Josep Vallverdú.