Res de res

Sí, jo també he aprofitat les vacances per llegir l’última d’Houellebecq, segons que sembla la novel·la de l’estiu. Una lectura que no anima gaire a l’hora d’afrontar una tardor prenyada de presagis funestos, més aviat al contrari, perquè el pessimisme que traspua és almenys equiparable al d’obres anteriors de l’autor, començant pel títol, Anéantir, traduït com Anorrear en la versió catalana d’Anagrama. Si l’objectiu dels terroristes que hi apareixen al principi, pel meu gust supèrfluament, perquè no aporten gran cosa a la trama, és “anorrear el món modern”, el narrador sentencia que “no els podia dir ben bé que no tinguessin raó”.

Pessimisme global i particular, col·lectiu però també íntim. Marca de la casa, en l’escriptor francès, que arriba a concloure: “No ens podem imaginar fins a quin punt, en general, la vida de les persones és poca cosa”. El text reflecteix una societat exhausta, desorientada, crepuscular, dramàticament escindida en dues classes socials, desapareguda en bona part la mitjana, una minoria de molt rics i una majoria de pobres.

Un contrast reproduït en la mateixa geografia humana, a França mateix, on des de fa unes quantes dècades conviurien grans conurbacions urbanes –de perifèries tercermundistes– i autèntics deserts rurals. Situació que afecta la política, com és obvi. L’únic que funciona a hores d’ara és la postdemocràcia, assegura aquest profeta d’apocalipsis imminents, perquè la democràcia ha mort com a sistema, per massa feixuga i lenta, a part d’establir un control legal excessiu de la vida quotidiana i fomentar una separació creixent entre les intencions dels dirigents i les conseqüències reals dels seus actes.

En aquest context, Europa és vista com “una província allunyada, envellida, deprimida i lleugerament ridícula” dels EUA (i això que quan ho va escriure encara no hi havia guerra a Ucraïna). En l’àmbit privat, l’amor o les relacions socials, com l’amistat, no surten tampoc ben parats de l’amarga anàlisi houllebecquiana. Avui dia ni els fills contribueixen a salvar un matrimoni, sinó a destruir-lo, sosté sense embuts.

I es qüestiona, per exemple, que algú pugui estar enamorat als 65 anys. Hi discrepo, és clar, però li faré cas quan aconsella que si algú rep, en aquest sentit, “un regal inesperat del destí”, més li val callar i no enorgullir-se’n, “per por que els déus no s’ofenguin i endureixin la mà”.