El verd i el blanc

Apuntava diumenge que la verdor paisatgística intensa, quasi homogènia, que científicament caldria designar com a alpina, si bé tothom entén millor que se’n digui pirinenca, comença al congost de Collegats, frontissa entre els dos Pallars, el de dalt o Sobirà i el de baix o Jussà, que al BOE rebatejaven fa poc com a Pajares de Yuso, error comprensible des d’una mentalitat hispanocèntrica, potser per analogia amb el comentari toponímic dels dos monestirs de San Millán de la Cogolla, a La Rioja, abans Logroño, que rima amb.. otoño, l’estació que està començant a ser tan calenta com els analistes preveien. Aquell cenobi de monjos agustins, bressol segons que sembla de la llengua castellana, agrupa dos convents que responen a les denominacions de Yuso i Suso, el primer al fons de la vall, el segon en un replà de la serra de la Demanda. Equivalents, per tant, de Jussà i Sobirà, expressats amb mots castellans arcaics, en desús ja fa temps, excepte al BOE. El primer municipi que trobem, nord enllà, passat Collegats, és Baix Pallars, pels redactors del butlletí oficial Pajares de Abajo, amb centre administratiu a Gerri de la Sal. Allí el verd dominant en l’entorn botànic contrasta amb el blanc de la substància que en complementa el nom de probable origen èuscar. Diumenge em feia ressò de l’increment del cens local amb una trentena de nous veïns, d’ençà de l’inici de la pandèmia. Avui voldria aprofitar l’avinentesa per prescriure –en la meva condició d’influencer a l’antiga, ancorat a la Galàxia Gutenberg, que deia McLuhan– la visita al seu magnífic museu, tant per contingut com per continent, obert fa tot just deu anys al formidable edifici del Reial Alfolí, sobre la tradició salinera de la vila nord-pallaresa ma non troppo. En un dels racons en corprenedora penombra d’una de les tres altíssimes naus del recinte es pot aprendre a distingir, depenent del volum dels cristalls, entre sal fina o de taula i sal granada, coneguda aquesta en l’idioma nascut a San Millán per sal gruesa o sal gorda, que com a expressió col·loquial traduiríem en català per “pel boc gros”. Més saludable que la refinada per a l’organisme, però sens dubte perjudicial o fins i tot tòxica quan s’aplica a la política, com demostren algunes proclames recents en l’àmbit de l’independentisme de traç gruixut, engaltades a la babalà, sense filar gaire prim.