Dolça Catalunya (central)

Commemorem els primers quaranta anys de SEGRE (espero que perduri com a mínim quaranta més, si bé tinc clar que entretant hi deixaré d’escriure, no pas per voluntat pròpia, perquè seria ingènuament optimista per la meva part confiar a assolir la clarivident i creativa longevitat d’un Josep Vallverdú), per mi una espècie de segona família, integrada pels que aconsegueixen que surti cada matí ben calentet i substanciós del forn i l’encara, malgrat tot, numèricament notable col·lectiu de consumidors assidus. De les moltes influències determinants a nivell particular que ha suposat la meva dilatada i fins al moment prou fecunda relació amb aquesta capçalera, per activa com a ja veterà articulista i per passiva en tant que lector fidel, gosaria remarcar-ne una en concret, com és haver-me ajudat a conformar allò que en podríem dir la “província mental”, en un sentit més psicològic que administratiu, fruit d’una deliberada confusió entre els àmbits de la geografia i dels sentiments. Crec que ja ho he suggerit aquí mateix alguna vegada: el territori que percebo com a més proper i propi és l’àrea de difusió d’aquest diari, no sempre coincident amb els límits provincials estrictes.

Circumstància que em fa sentir igualment a casa quan soc a Lleida que a Vielha, a Tamarit que a Solsona. Sí, Solsona, per més que en els darrers temps la capital del Solsonès basculi cap a Manresa i la regió denominada Catalunya central, fins al punt que s’ha produït un innegable distanciament informatiu amb la resta de demarcació lleidatana, la diguem-ne província “oficial”.

Només això explicaria que no m’hagi assabentat, fins transcorreguts dos mesos, de la mort de Jaume Massana, als 86 anys, fundador en 1964 de la pastisseria Massana a la plaça Major solsonina. No puc visitar la ciutat dels trabucaires –on durant una època viatjava sovint– sense passar-hi a comprar un bon tros de la mítica coca de croissant. Sensacional, excelsa, tan subtil que es desintegra a la boca. Per sort, el seu fill Jaume continua elaborant-la, igual que d’altres delícies com, per exemple, ara que s’acosta Nadal, uns torrons extraordinaris. La seva filla Mireia el va definir com “un home dolç per excel·lència, dolç de professió i dolç de tracte”.

Moltes gràcies, senyor Massana, per haver contribuït a endolcir-nos la vida i haver-la fet així una mica més digerible.