A ballar la boira

Boira a fora i boira a dins. Boira meteorològica i boira interior, entre quatre parets, sovint emmoquetades, també al propi cap. Un dels elements analitzats per Ferran Sáez al llibre Acaçar la boira, de lectura tan útil per conèixer-nos una mica més, ponentins que vam adquirir l’educació sentimental als anys setanta, és l’eclosió de discoteques per aquests voltants, algunes de dimensions normals, com la Baix Segre de Seròs que ell freqüentava mentre vivia a la Granja d’Escarp i on havia presenciat baralles multitudinàries “molt semblants a les dels saloons dels westerns”, i d’altres macro, pel que fa a aforament i concurrència, com la llegendària Big Ben, inaugurada el 1976 i que es mantindria oberta fins al 2015, si bé feia una dècada que ja no era allò que havia sigut al seu moment de màxima esplendor, quan congregava milers de joves i no tan joves a cada sessió, bastants arribats de força lluny.

Aquella febre del dissabte a la nit i del diumenge al vespre va coincidir, remarca l’autor, amb la “gran febrada” de prosperitat agropecuària, en especial les massives exportacions de fruita dolça –pera llimonera de primer, préssec més tard– a Alemanya i països escandinaus, sobretot al sud regat del Segrià. També coincidiria, no sabria discernir si com a causa o conseqüència, amb el tancament de la majoria dels cinemes de poble, principals protagonistes fins aleshores del lleure dominical. Un fenomen que, al parer del filòsof i escriptor granjolí, actualitzava el de les festes majors, que d’alguna manera passaven de ser anuals a setmanals: “Reproduir setmanalment l’excitació idealitzada de les velles festes majors constituïa un enorme pas endavant en la lluita contra l’obscur nihilisme ambiental que segrega qualsevol tarda de diumenge”.

En particular, això últim, a la ruralia. A les ciutats sempre hi ha més recursos i opcions. Entre els motius de l’èxit absolut d’aquelles “catedrals gòtiques de l’oci”, el volum eixordador de la música, que no hi permetia parlar gaire, cosa que “en determinats moments de la vida, quan l’hormona acuita i les urgències prevalen sobre les aproximacions socialment reglades, s’agraeix”.

Té raó: al Big Ben alguns no hi anàvem a conversar, ni tan sols a ballar, tot i que al final molts dies hauríem agraït que almenys haguéssim pogut fer una activitat o l’altra, a falta de distraccions més gratificants.