Capa i espasa

Ja sé que esclafir a riure en un temple, ni que sigui només somriure, a sobre mentre s’hi fa un concert, de música si no ben bé sacra almenys “clàssica”, no és cap conducta exemplar de què poder-se sentir orgullós. Però em va ocórrer fa poc i ara n’explicaré el motiu, com a desgreuge en cas que algú se n’hagués adonat (tenia el mossèn assegut tres bancs enrere).

Situo l’escena: església de Sant Martí de Talarn, just dos dies després de la festivitat del bisbe de Tours. Sonava l’orgue barroc i em vaig fixar, al presbiteri, en la imatge hieràtica del titular de la parròquia, que ho és també dels Alamús. Patró igualment, aquell soldat romà convertit a la fe de Crist, de la ciutat de Buenos Aires i dels gremis de teixidors, forjadors i tractants de bestiar, a més dels pobres en general, suposo que en atenció al gest compassiu que li atribueix la llegenda. Hivern del 337, el genet Martí troba, a les portes d’Amiens, un rodamon enfredorit, es talla la capa amb l’espasa i li’n dona mitja (no pot ser sencera perquè la meitat pertany a l’exèrcit). Al moment s’obre el cel fins aleshores tapat, brilla un sol radiant i es forma un arc iris que en català rebrà el nom d’arc de sant Martí, mentre que el parèntesi de bonança en ple novembre, que adoptarà la condició d’anual, serà conegut com a estiuet de sant Martí.

La capa, per cert, miraculosament recomposta a l’instant, es conservaria i els reis merovingis francs la portaven a les batalles com a amulet. L’encarregat de custodiar la relíquia (“cappella” o capa curta) era el “cappellanus”, de què deriven els mots “capella”, en tant que oratori, i “capellà”, en tant que sacerdot.

I bé, l’edificant episodi em va fer pensar en aquella frase col·loquial en el nostre idioma al·lusiva a una entesa per resoldre un litigi, que no acontenta del tot cap de les parts però almenys representa un mínim acord. “Una capa mal tallada”, fa la locució popular, que d’alguna manera evoca el referit capítol de l’hagiografia cristiana. L’atac de riure em sobrevenia al recordar que una vegada el meu amic de joventut Tonet Sans, de cal Fornot, que ens deixava fa uns mesos, la volia emprar per cloure no sé quin conflicte però li va sortir de proposar la solució d’“una cama mal tallada”, de sinistres ressonàncies mafioses. Ai, n’hi ha que som tan simples –i potser una mica ximples– que poqueta cosa ja ens fa gràcia!