Ni rambla ni Aragó

Avancen els treballs de reforma a la lleidatana rambla d’Aragó, que no és pròpiament rambla perquè no té un espai central per a vianants, sinó bulevard, amb calçada al mig i amples voreres a cada banda. I que tampoc no hauria de dir-se d’Aragó, sinó de Boters, la denominació tradicional d’aquella via urbana traçada entre els carrers de Boters i de Sant Antoni arran de l’enderrocament de les muralles. Un camí de ronda eixamplat amb el curs del temps, aprofitant el terreny ocupat fins aleshores pels glacis i fossats de la fortificació que cloïa la ciutat per l’oest, motiu pel qual algun cop surt designat als papers com a passeig de Ponent, un nom que sona força suggestiu, bastant més que l’actual, sobretot com a complement de bulevard.

Això mateix, Bulevard de Ponent, de ressons poètics i californians, igual que el Sunset Boulevard de Hollywood, si bé potser amb una mica menys de glamur. Un dels principals objectius d’aquestes obres de reurbanització, que els responsables municipals estimen d’una durada de sis mesos –segur que, com sempre, s’allarguen alguna setmaneta més– consisteix a reduir el trànsit intens que a hores d’ara suporta, suprimint carrils de circulació i eixamplant la vorera dreta segons es baixa, on s’habilitaran petites zones enjardinades i de descans. De fet, el combat entre caminants i vehicles, que cada vegada sembla decantar-se més en favor dels primers, ha sigut una constant històrica a la important artèria ciutadana, gairebé des del moment de la seva obertura.

Pensem que durant molts anys va ser lloc de pas forçós per dins del nucli urbà de les carreteres de Tarragona a Osca i de Tortosa a l’Aran. Ja el 1917, el setmanari local El Duende es feia ressò de les molèsties ocasionades als passejants en aquell lloc de “recreo”, on les tardes d’hivern acudien a entomar el solet, per uns automobilistes desaprensius i “opulentos” que el prenien a l’assalt, a tot drap i sense cap consideració. Unes velocitats desorbitades per a l’època, que devien incomodar els estadants dels edificis públics que des del principi flanquejaven l’ample vial que per festa major acollia les firetes: asil, presó, seminari i palau episcopal.

Coincidència remarcada pel doctor Josep Estadella en uns versos de 1936: “L’orfe, el pres i el capellà / que es donen la mà./ El Senyor Bisbe que s’ho mira, / i, pel maig, la rialla d’una fira.”.