Tants hiverns

Per bé que ja portem alguns dies de fred i boira, ahir entràvem oficialment a l’hivern. Un altre. I comencen a ser molts. “S’han succeït tants d’hiverns!”, s’exclama Josep Vallverdú en un vers del seu nou llibre de poesia, Atresorat silenci, veritable tresor literari que ens arriba just a punt com a regal òptim per a aquestes dates, de la mà de Pagès Editors.

Gairebé cent hiverns, en el cas de l’autor, prodigi de longevitat biogràfica i fecunditat creativa. Cent hiverns i aviat cent primaveres. El pas inexorable del temps, percebut com una acceleració vertiginosa a mesura que vas acumulant decennis, ja no dic, si bé m’ho puc imaginar, quan t’acostes a la condició de centenari (però lúcid, actiu, prolífic i d’esperit diria que encara jove pel que fa al mestre, que fins i tot veu musicats alguns dels seus textos lírics per un grup de rock heavy metal).

Tot i l’angoixosa consciència, a la seva edat, que “cada moment pot ser el darrer”, Vallverdú intueix, enllà d’una “hivernal agonia”, la irrupció de la “impetuosa primavera” i la renaixença vital consegüent, manifestada arreu: “Aquí es descara un brot, més enllà una poncella, / somriu l’herbei, m’interpel·len els arbres...” El poeta vell, però només en anys, s’arrecerarà aleshores en tots aquests “símbols de persistència”, mentre observa indicis de bonança com ara flors i fulles dels arbres o el ramatge “inflat de saba”.

Aquest poema no és en el fons tan alegre ni esperançat com pot semblar en una primera lectura, tal com se’n dedueix del títol: Implacablement. En un altre, titulat Incerteses, s’hi evoca un hivern anterior, que tardarem a oblidar: el d’aquell infaust 2020, marcat per la covid i viscut per tots “amb angúnia al cor, fred a les venes / i prevenció contra tothom i ningú, / perquè res no és segur si el món trontolla”. Mesos sencers de reclusió forçosa, en què quan se’ns permetia sortir de casa, trobàvem els carrers no només gèlids i emboirats, com s’escau a l’estació grisa, sinó també “orfes de somriures”.

Tot allò, per sort, ha quedat enrere, però ell mateix ja es formulava, vigent la pandèmia, un greu interrogant suscitat en relació al futur: “Si sobrevivim, serà per a noves incerteses?” Bé, fa l’efecte que en tenim algunes ja a sobre o a la vista: guerra, inflació, feixisme, una crisi climàtica que pot sumir el planeta en un hivern perpetu. En fi, bones festes.