Serni de Cerbi

Coincidència de glossar, amb només dues setmanes entremig, a l’Enllà del suplement Lectura, dos poblets pallaresos amb les respectives parroquials dedicades a sant Serni. Un és Baiasca, on per fi es poden visitar les pintures de l’absis, potser els únics frescos romànics originals d’un cert valor artístic conservats in situ i no en un museu. L’altre és Cerbi, el nucli més alt de les valls d’Àneu.

No es tracta d’una advocació infreqüent, en aquestes contrades. Al Pallars de baix trobem –buscant força, quin remei– un agregat de Gavet de la Conca amb el topònim Sant Serni, pel patró local. Un sant que sovint dona nom a esglésies o ermites, com ara a Norís i Àrreu, al mateix Sobirà; Cabó, Ogern, Anserall i Aguilar, a l’Alt Urgell; Prats, Coborriu i Meranges, a la Cerdanya; Nagol a Andorra; Clariana, Grau, Sant Llorenç de Morunys i la Pedra, al Solsonès; Bellfort de la Baronia de Rialb, a la Noguera; Llanera a la Segarra; i segur que me’n deixo.

Fins i tot a Arbeca tenim una casa, parents de lluny, que en diuen cal Serni. Serni o Sadurní, del llatí Saturninus, com la vila vitivinícola de l’Anoia o l’antic porter del Barça, va ser un màrtir dels albors del cristianisme. Nascut a Patres, al Peloponès, no se sap ben bé quan.

Alguns el situen al segle I, deixeble de Jesús a Galilea i acompanyant sant Pere a Antioquia i Roma. Però molts n’endarrereixen la cronologia fins a la tercera centúria, enviat l’any 250 pel papa Fabià a evangelitzar les Gàl·lies. Primer bisbe de Tolosa de Llenguadoc, hi va erigir un petit temple, embrió de l’actual majestuosa basílica romànica de Saint-Sernin, en occità Sarnin, la més gran del món en aquest estil.

Moriria d’una forma salvatge: lligat a un toro que el va arrossegar pels carrers fins a deixar-hi la pell, literalment. A dalt a Cerbi, per cert, vora l’església de Sant Serni, una font llueix un rètol amb versets d’un tal A. March, que no crec que sigui Ausiàs: “De les neus tu n’ets filtrada / per gaudir-ne, ací portada, / freda, nacarina i gormanda, / aigua de la Clevillada.” Quines ganes de beure’n i refrescar-se el clatell! En una altra font, de la Morera, a la plaça del Collet, s’hi pot llegir l’advertència següent: “No deixis que ningú digui i ho digui per la teva vergonya, que tot aquí era bonic fins que tu hi arribares”.

Quina manera d’atreure turistes! Ah, quasi me’n descuido: bon Nadal.