La roda del temps

Bé, ja som al cap del carrer: finalitza amb més pena que glòria un 2022 força negatiu, entre la guerra a Ucraïna i la inflació desbordada, amb tota la seguida de nefastes conseqüències econòmiques, socials i polítiques (que Messi l’hagi acomiadat guanyant el mundial de futbol amb l’Argentina n’haurà endolcit el saldo, si bé tampoc no gaire, la veritat). I emprenem, més costa amunt que mai, un 2023 ple d’incògnites de futur i raons per sentir-se amoïnat. Parlo a nivell col·lectiu, però també en el meu cas particular.

Perquè per a un servidor de vostès aquests que venen seran mesos de commemorar xifres rodones i enfrontar-se a alguna decisió important. Tan rodones, les xifres, com rodons acaben sent els propis anys, que a partir d’una edat rodolen pendent avall cada cop més de pressa, fins a la trompada final. L’any de complir-ne 65 (voldria creure que no els aparento, però el fet ineluctable, inexorable i fins a cert punt fatídic és que hi són, almenys segons un DNI que sovint sospito que no reflecteix les dades reals, no només respecte a la nacionalitat) i la probable jubilació consegüent, com a mínim professional, que abans del març hauré de rumiar si m’hi acullo o l’ajorno –dilema profund–, una retirada confio que de moment no pas literària, si més no pel que fa a la publicació regular en aquest diari.

L’any, justament, de sumar-ne 35 de presència ininterrompuda, a raó de tres o quatre articles setmanals, sense fallar ni un sol dia a la cita, comptant els del suplement dels diumenges, aquí a SEGRE, que com comprendran a aquestes altures s’ha convertit per mi en una segona casa, més que no una simple segona feina. Se’m fa difícil d’imaginar com hauria sigut la meva vida adulta sense l’estímul, el repte i la disciplina inherents a aquestes col·laboracions periòdiques, que m’han pautat l’existència quotidiana al llarg de tres decennis i mig, més de la meitat del meu periple biogràfic. I l’any, per acabar, que en farà 50 –mig segle, poca broma– de militància independentista amb carnet, des que vaig ingressar al FNC quan anava a l’institut i encara vivia Franco.

Un llarg historial que em permet dibuixar un somriure de condescendència sempre que algun nouvingut a la causa –i benvingut, és clar, com més serem més riurem, o plorarem– s’empatolla amb grotesques acusacions d’incoherència, renúncia o traïció. Res, feliç any nou.