De 1714 a 1777

Agradi més o menys, l’humor i la llibertat d’expressió han de tenir uns límits. Altra cosa és on se situen. No pas al mateix lloc a Lleida que, per exemple, a Moscou o Teheran.

Una premissa vàlida per als mitjans de comunicació i a la vida quotidiana. Sense mossegar-nos la llengua de tant en tant –o el bolígraf o el ratolí, equívoc exotisme alimentari–, proferir el primer que ens passa pel cap faria impossible la convivència. Un cert grau d’hipocresia és la base de les relacions socials.

Dient sempre tot allò que en el fons pensem de les altres persones i de com actuen a cada moment, aviat ens quedaríem sols: ni parella, ni amics, ni companys.. tampoc lectors. És així, per molt que costi d’admetre i que alguns es resisteixin a passar per l’adreçador de l’autocensura o si més no aprendre a mesurar les paraules perquè no sonin massa gratuïtament ofensives ni insultants.

Porto ja tres dècades i mitja col·laborant en aquest diari. Els asseguro que des del primer dia ho faig amb el fre de mà posat. I sovint retoco els textos després de donar-los per enllestits, en ocasions diverses vegades, fins i tot quan ja estan enviats a la redacció.

I això que no em considero gaire prudent, diria que més bé propens a engegar-les sense engaltar, tant quan parlo com quan escric, amb la diferència que en el segon supòsit tinc temps a posteriori per corregir o matisar. Aquesta mínima contenció a l’hora d’emetre opinions serioses o en broma m’haurà permès, transcorreguts tants anys, que encara em parli amb algú, que no dormi cada nit entre reixes i que vostès em puguin llegir. Un preàmbul tan llarg, i feixuc, potser per obvi, o això em sembla a mi, ve a tomb de la polèmica suscitada per un acudit desafortunat –i sense gaire gràcia– al programa Zona Franca de TV3.

Una cadena pública, tinguem-ho present, que fa bé d’impedir determinats excessos. No em refereixo només a injustificades equiparacions amb els nazis, com és el cas, sinó a l’omnipresència, fins fa poc, en qualsevol franja horària, de la telepredicadora Rahola, cobrant 1777 euros cada dissabte a la nit per fer al FAQS un míting a favor de Junts, com si tots els espectadors fossin d’aquell partit. No és estrany que ara la senyora ganyoli tant, relegada de “la nostra” a 8TV (i de La Vanguardia a El Periódico).

El sou no deu ser el mateix. Els mítings, sí. Tot per la pàtria, com els civils.