Sagristà, barber, etc.

A tall d’homenatge privat i perquè em ve de gust, el primer que faig l’endemà de la mort de Josep Maria Espinàs, tan bon punt torno a casa, és posar-me a rellegir Viatge a la Segarra, del 1972, que detalla un recorregut caminant a través d’aquella comarca deu anys abans. Un llibre reeditat per La Campana el 1999 amb el títol d’A peu per la Segarra, que em va suposar, aleshores jove lector amb més ganes d’aprendre que bagatge o criteri, tota una descoberta, o per dir-ho d’una forma ampul·losa i cursi que el mateix Espinàs desaprovaria, tota una epifania. Al cap de poques pàgines m’adono que es tracta d’un text encara força descriptiu, en què intercala precises explicacions geogràfiques i històriques, sovint manllevades d’autors antics o contemporanis que va citant o transcrivint, com el Josep Vallverdú de les Proses de Ponent quan parla del rector de Vallfogona, a diferència de la simple relació de sensacions personals i l’enfilall de pausades converses amb veïns dels pobles que travessa, en la majoria dels volums posteriors de la sèrie A peu per.., una vintena en total.

També confirmo la innegable influència d’aquesta obra en la meva producció literària primerenca i que, amb un raig de Perucho i unes gotes de Pla o del mateix Vallverdú, conforma la base de Les rutes de Ponent, culminades amb La ciutat de l’oblit ara fa tot just 25 anys, tal com ha sigut tan amable de recordar Marc Cerón en un article en aquest diari: a mi m’hauria passat per alt. Quan Espinàs reporta la breu estada a Guissona, on sopa i dorm a la fonda Santesmases, referència que ara mateix em fa evocar un memorable plat de macarrons ingerit al seu menjador fa ja quasi quatre dècades, retrobo un personatge singular que vaig tenir encara l’ocasió de conèixer, a mitjans vuitanta. Era el sagristà de l’església parroquial conegut popularment com lo Moniato, renom amb què se’m va presentar mentre em feia de guia per l’interior del temple.

Compaginava aquesta feina adquirida per tradició familiar –en realitat, sagristà consort– amb la d’enterrador, agent d’assegurances i barber. Un matí d’agost del 1962, havent acabat d’afaitar aquell foraster encuriosit de la pipa que va prenent notes, si no escrites, mentals, l’home planta el pròxim client perquè ha d’anar a tocar a morts. “Es veu que les campanes tenen prioritat sobre les barbes”, ironitza Espinàs.