Degollament i harakiri

Excepte la primera a la Paeria de Lleida, encara no havia pogut visitar cap de les exposicions comarcals de portades històriques de SEGRE, amb motiu dels quaranta anys del diari, durant trenta-set dels quals he tingut el privilegi d’aportar el meu modest gra d’arena o, millor dit, gota de tinta, literalment fins al tombant de segle, quan encara escrivia els articles amb estilogràfica. De manera que divendres vaig aprofitar que tenia prevista una llarga xerrada de feina amb l’amic Paco Lluch, president del Consell de la Segarra, per assistir a l’acte inaugural de l’organitzada a Cervera.

El marc, incomparable: l’església romànica de Sant Joan de Jerusalem, al carrer Major, més coneguda com Sant Joan degollat, que sona força sanguinari i cruent. No hi entrava des que acollia un petit museu. Recordo que una de les peces de la col·lecció era un santcrist de bronze daurat amb creu i peanya de banús, procedent de l’illa de Santa Elena, on pertanyia a Napoleó. Es veu que, en morir l’emperador, un servent anomenat Arban se l’hauria endut cap a París, juntament amb d’altres objectes personals del militar cors. Amb el temps, monsieur Arban es faria aeronauta, contractat a les festes majors per enlairar-se amb el seu globus, fins que un matí de 1849, havent alçat el vol sobre Barcelona, un cop de vent traïdor va empènyer l’aparell aerostàtic mar endins i ja no se’n sabria mai res més. La seva viuda, Margalida Brach, cerverina de bressol, tornaria a la ciutat de l’Ondara a passar els últims anys de vida, i amb ella el preuat crucifix.

Acabada la inauguració, conduïda per un emocionat Xavier Santesmasses, veterà corresponsal a la comarca, i com que ja era l’hora de dinar, vam decidir de baixar al restaurant Antic Forn, allí mateix, sota la plaça Major. Només hi havia estat una vegada, deu fer ja almenys dues dècades, i tinc present que mentre hi menjava tot sol, els amos es cruspien un cap de corder a la taula del racó. Avui dia, la cuina tradicional hi ha deixat pas a la fusió catalano-japonesa, diria que més nipona que nostrada. Després d’un menú de 17 euros que incloïa plats de noms exòtics –yaquimono, ochazuque, kinpira, shinjo–, vam quedar tips com samurais, però encara sense ganes de fer-nos l’harakiri. Hi va contribuir l’optimisme del Paco, amb qui comparteixo anyada, al referir-se a algú com “un noi de la nostra edat”.