L'oracle de Sueca

Joan Fuster profeta? No goso dir tant, ni ell no ho hauria consentit. En tot cas, clarivident, atès l’encert d’alguns dels seus auguris, confirmat pel pas del temps. Agafo, per exemple, una anotació del 5 d’octubre del 1952 al que acabaria constituint el Diari 1952-1960. Contràriament a allò que de bon principi es creia, no tots els avenços tecnològics ni els moderns sistemes de comunicació hauran comportat majors llibertats. “Cada victòria de la tècnica, cada instrument nou –màquina, càlcul, producte químic–, passa a ser una arma més al servei del poder. Del poder absolut, és clar.” Escrivint això a mitjan segle XX, quan encara no existia internet, per esmentar un d’aquests adelantos, que diu Ferran Sáez fent seva l’expressió dels vells del seu poble, i del meu, el pensador valencià demostrava tocar-hi força, a l’hora de formular pronòstics. Ho rebla a la pàgina següent: “Les metralladores i la ràdio, els avions i la publicitat, l’energia atòmica i els antibiòtics, tantíssims enginys, es confabulen contra l’individu, a pesar que, en principi, semblen estar al seu servei.” El mal, concloïa, resignat, és que no hi ha manera humana de prescindir-ne. Un segon vaticini fusterià, extret del mateix llibre, si fa no fa en la línia exposada: l’aparició d’invents com el cinema, la ràdio i la televisió significarà la decadència del paper imprès com a vehicle de comunicació. L’entreteniment, que fins aleshores provenia de la lectura, es produirà sobretot a través dels mitjans audiovisuals, sent com és sempre “més còmode veure i sentir que no pas llegir”. Un fenomen destinat a transformar el públic lector del futur, que intueix apressat i pueril, cada cop més minoritari: “Potser és irremeiable el retorn a una cultura de clan, especialitzada, afer d’iniciats, com en d’altres èpoques. L’intel·lectual no ho sabrà acceptar sense una certa malenconia. Aleshores li quedarà, encara, una temptació: la d’adaptar-se a les noves tècniques de difusió, tractant de literaturitzar-les. Solament que, per molt que hi maldi, no ho aconseguirà.” Acabo amb una altra sentència que ratifica els dots de Fuster com a endeví, tot ponderant Rabelais i fins a quin punt, no ja els excessos descrits pel francès, sinó el simple hedonisme, sucumbiran al nou culte a la salut: “Abans, eren els frares i els capellans que dictaven els límits; avui, ho són els metges.”.