Segre, Garona, Danubi

Comentant el nou llibre de Pere Rovira, l’antologia poètica Avui és sempre, a l’editorial Proa, em centrava en un poema inspirat per l’anècdota històrica revelada en una carta pel també poeta i docent Dècim Magne Ausoni, que va viure a Bordeus al segle IV, respecte d’un seu conveí i amic desterrat des de les ribes de la Garona a les del Segre per motius diguem-ne del cor, o potser més bé d’un altre òrgan, sota l’acusació d’adulteri. Establert aquí a Lleida, on aconseguirà pescar una rica pubilla, l’exiliat a causa de tan noble causa com és l’amor canvia el seu nom de Dinami pel de Flavini, suposo que per evitar que el localitzin (cap dels dos em fa gaire el pes, no m’agradaria dir-me ni una cosa ni l’altra).

Entenc que Ausoni fos comprensiu amb la flaca sentimental, que vull creure no només carnal, del seu compatrici i col·lega, amb qui havia coincidit impartint classes a la vetusta universitat bordelesa, perquè l’autor d’obres tan celebrades al seu temps –i encara avui pels llatinistes– com Èglogues, Efemèrides o Parentals, era també un individu apassionat, per no dir de bragueta fàcil, perquè no estic en condicions d’assegurar que les túniques que vestien aleshores disposessin de l’esmentada obertura.

Ens ho confirma Claudio Magris a El Danubi, quan al principi del volum descriu les fonts d’aquest riu, a Donaueschingen, vila alemanya pròxima a la frontera suïssa. L’escriptor triestí hi evoca la participació d’Ausoni a la campanya romana contra els sueus del 368 dC, no pas en qualitat de militar sinó de preceptor i mestre de retòrica del fill de l’emperador Valentinià, el qual dirigia l’expedició bèl·lica. Allà, fregant ja la seixantena, l’home s’encapritxa d’una bonica jove autòctona, rossa i d’ulls blaus, i la compra com a esclava (impossible així que la noia li doni carabassa). Se n’enamora de seguida, potser per la mateixa raó que el porta a rebatejar-la com a Bíssula, que en germànic antic significa àgil, fins al punt d’endur-se-la amb ell de retorn a casa, on li dedicarà versos encesos que s’hi refereixen com un regal imprevist en la seva vellesa. Uns hexàmetres i pentàmetres que a Magris no l’acaben de convèncer, perquè estimar molt no és suficient per escriure bona poesia. A part, “la persona que fa dístics sobre la seva passió, potser es preocupa més dels primers que de la segona”, ironitza il professore.