Versos, ostres i vins

Referint-me aquí dos dies –avui és el tercer i últim, ho prometo– al poeta llatí Ausoni, a tomb d’un poema d’Avui és sempre, el darrer recull de Pere Rovira, mencionava també una carta que el cèlebre literat i docent del segle IV, natural de Bordeus, a l’època Burdígala, va enviar al seu deixeble Meropius Pontius Paulinus, futur sant Paulí de Nola, introductor dels tocs de campanes al culte cristià i patró dels campaners, en què qualificava Lleida, a l’època Ilerda, de “parvula”, en català petita. Això: petita i bonica, lireta-liró.. En una altra tramesa epistolar al mateix corresponsal, amb qui es comunicava sovint, si bé amb bastant decalatge, perquè els missatges enrotllats, en el sentit no tant de divertits com d’emesos en forma de rotlle, i lacrats amb cera calenta, tardaven setmanes o mesos a arribar a destí (aclariment per als nadius digitals de la generació Z: en temps dels cèsars no hi havia e-mail ni WhatsApp ni xarxes socials), l’eminent bordelès elogiava les ostres d’Arcachon, en occità Arcaishon, vila turística pròxima a la seva ciutat natal. Extrec aquesta informació del deliciós volum recopilatori Discurs de l’Aquitània i altres refinades perversions, editat per Quaderns Crema en 1982, en què l’erudit Joan Perucho explica que les gustoses ostres d’aquell tram de costa atlàntica acostumaven a menjar-se acompanyades de salsitxes fregides, però que ells van preferir-les soles, a tot estirar amb unes gotes de llimona per sobre. I quan escric “ells”, vull dir l’autor de Les històries naturals i el seu col·lega Nèstor Luján. Tots dos van recórrer en 1967 el sud-oest de França, amb el Renault Dauphine del primer, convidats pel Comissariat du Tourisme, en una fructífera expedició cultural i gastronòmica que generaria dos llibres, el ja citat de Perucho i Viaje a Francia de Luján, aparegut deu anys després. Solien trobar-se per celebrar tecs memorables, aquell parell, i algun cop se’ls afegia Álvaro Cunqueiro, vingut expressament, o gairebé, des de Galícia. A La cocina cristiana de Occidente, el prolífic escriptor de Mondoñedo relata que en un dels dinars –crema de llagosta, foie-gras i pularda– s’hi va servir una ampolla de Château Ausone, la vinya de Saint-Émilion que hauria pertangut al mateix Ausoni. De manera que l’amic Dècim Magne, a més de la poesia i la retòrica, conreava –mai millor dit– la viticultura.