Dia de sec

Sembla que no vol ploure i que, en tot cas, caldrà esperar a l’abril, amb l’efecte multiplicador per mil de cada gota. De moment, saó mínima als camps assedegats. Enguany no hi veurem gaires panissos, substituïts per ordi o blat, que no beuen tant, en previsió de restriccions al canal.

Per a disgust dels senglars, que fan festa major cruspint-se una pinya amb panotxa. Quina dieta alternativa triaran? Potser conill, per ventura? La culpa, com sempre, dels que manen. Piove? Porco governo! I si no plou, també.

Per què reclamar a sant Pere, guardià de les claus del cel i de l’aixeta dels núvols, podent carregar-li els neulers a un altre Pere, president de la Generalitat? El país està tan eixut, els pantans tan buits, els cabals dels rius tan exigus, les reserves hídriques tan escasses, les collites tan amenaçades, les piscines amb un futur tan fosc, el panorama general tan magre, que gairebé em sento impel·lit a canviar el títol d’aquesta secció: en comptes de Dia de reg, potser millor Dia de sec, o fins i tot Dia de set. Que no sigui dit que defujo el compromís cívic, que no m’adapto a les circumstàncies o que em manca consciència climàtica. Parlava de sant Pere i ho podria fer igualment de la Moreneta, invocada amb èxit pel conseller del ram durant la gran sequera de 2008, i això que l’home era agnòstic.

No va ser el primer cas a la història ni serà l’últim. De pregàries als de dalt de tot implorant pluja en situacions extremes n’hi ha hagut tota la vida. Al santuari de la Bovera, vora Guimerà, per posar un exemple, hi solien acudir els fidels amb una petició concreta a la marededeu titular, relativa al règim pluviomètric: “Deu-nos aigua si ens convé / perquè tots som gent de bé.” Modèstia a part.

Repeteixo que era una pràctica habitual en molts pobles amb sequera. Extrec l’episodi del llibre Mur al descobert, de Lorena Farràs, acabat d’editar per Bresca, sobre l’arrencament i venda de les pintures murals romàniques de Santa Maria de Mur fa just un segle. Maig de 1897, l’historiador i excursionista Francesc Carreras i Candi ressenya en un article al butlletí del CEC la processó-rogativa de feligresos de les parròquies veïnes fins a l’enlairada col·legiata.

Encara no havien retornat a casa que ja queia un bon ruixat. Avui, perduda l’antiga devoció, confiem més en les dessalinitzadores que en la providència celestial. Així ens va.