L'ànima encongida

Diumenge lamentava el disbarat comès pels consistoris de Torà i Biosca –avui potser ja beneït per part dels plenaris respectius, no pas a través de consultes populars–, al voler segregar-se de la Segarra i anar al Solsonès. Un dels arguments afegits per mostrar-s’hi contrari, si no n’hi hagués prou apel·lant a la geografia, la història o la tradició, al meu modest parer més vàlids que la suposada pluja de subvencions –a falta d’aigua– que obtindran gràcies a la nova adscripció, seria evitar d’obrir la capsa de Pandora del mapa comarcal, sempre sotmès a possibles retocs (possibles no equival en principi a aconsellables). I enumerava uns quants supòsits de municipis que poden sentir-se temptats d’emprendre una aventura similar, com Sanaüja, també a la vall del Llobregós, pròxim a Ponts i que més d’un cop s’ha especulat amb el seu hipotètic interès per integrar-se a la Noguera. Doncs bé, el mateix diumenge a la tarda rebia al mòbil un missatge de l’alcaldessa de Sanaüja, l’eixerida Gemma Martínez Sangrà, en els tranquil·litzadors termes següents, que no crec que li sàpiga greu que faci públics: “He llegit l’article. Ara per ara Sanaüja segarrenca. De marxar, no pas. Si el veïnat ho proposés, ja es veuria. Però no seguint l’exemple de Torà i Biosca.” Un fort aplaudiment per la Gemma. Encara soc a temps d’empadronar-me a Sanaüja per poder-la votar al maig?

Entendran que la qüestió em preocupi i m’indigni. En tant que arbequí, m’he sentit sempre mig segarrenc. Ho diu la sardana d’Arbeca: “Fent de llaçada entre Segarra i Pla d’Urgell”, malgrat que a efectes oficials, i ja ho trobo bé, formem part de les Garrigues. No és un sentiment sobrevingut o de darrera hora. El 16 de gener de 1992 publicava aquí un paper titulat Els imprecisos límits de l’ànima, en el qual sostenia que la Segarra manca de confins concrets perquè en el fons es tracta d’una entitat immaterial i que, per mi, començava al balcó de casa, l’última del poble en direcció al secà, Belianes i la vall del Corb, inclosos ara a l’Urgell: “És en aquell punt, al tombar el primer revolt, que apareix de sobte un paisatge nou, amarat d’una altra llum, i aquell cel tan límpid sobre unes comes silencioses, en què les hores són més llargues. La Segarra és un estat de l’esperit. Per això parlem de l’ànima segarrenca... i l’ànima fa de mal delimitar.” Però no pas de reduir, pel que sembla.