Proust als Camps Elisis

La Paeria emprèn la reforma integral del pavelló de vidre dels Camps Elisis, una rehabilitació exterior del xalet modernista i l’endreça de tot l’entorn, per tal que recuperi “l’esplendor perduda”. Un objectiu em temo que impossible, perquè en realitat es tractaria de recuperar el proustià “temps perdut”.

Inaugurat el 1864, el parc urbà de seguida esdevindria “lo lloch de diversió y esbarjo preferit per los lleydatans”, en paraules de Ceferí Rocafort, concorregut per una “elegante y numerosa concurrenecia”, tal com ja en deixava constància Pleyan de Porta en 1873. Al nostàlgic volum El ayer que fue, del 1960, Álvarez Pallás rememora l’ambient que s’hi vivia al llarg del dia. De bon matí, l’avinguda central convertida en velòdrom. La primera bicicleta que va circular per Lleida –un velocípede– l’havia importat el senyor Josep Coll cap allà al 1890 directament de França, on acabaven d’inventar aquest vehicle de tracció humana. De fet, només en rodava una altra en tot el regne, a Osca. Ben aviat es va posar de moda, també entre les senyoretes, que pedalaven amunt i avall per l’arteria principal dels Campos, com en deien aleshores, i encara alguns avui, abillades amb bombatxos i canotier.

A la tarda, els vianants omplien el recinte, en animada confusió de barretines amb “hongos de dos siglos hace / y pantalones de pana / con levitones brillantes”, segons els versos descriptius d’un tal Sinesio Delgado, director del setmanari Madrid Cómico, que va visitar la ciutat el 1887. Però els horaris de passeig venien marcats per la distinció entre classes socials, sobretot a l’estiu. Fins a les set, menestrals, criades i soldats. Més al vespre, la “gente de bien”, en expressió de l’esmentat Álvarez Pallás. Famílies senceres de casa bona, lluint les millors gales. Les mares assegudes en cadires de vímet vigilaven la desfilada de les seves filles en fleur, admirades de reüll pels joves dandis: elles amb grans capells de plomes, bruses vaporoses, cossets cenyits, faldilles llargues i ventall com a “arma de disimulo”; ells amb barret de palla, coll dur, llacet o corbata ampla, pantalons emmidonats i bastó de canya amb puny de plata. El diumenge, s’hi afegien els pagesos de l’horta: caminaven estarrufats de bracet amb la xicota, tot menjant cacauets que s’anaven traient de la butxaca. No, tot allò no tornarà, per més obres que hi facin.