Garrofes i castanyes

De ser tingut per un humil menjar d’animals, hem vist com darrerament la garrofa disparava el seu preu, fins als 2 euros el quilo, a causa d’un descens de la collita i una alça de la demanda, emprada cada cop més en alimentació –gelats, pastissos– i la indústria farmacèutica, sobretot la llavor o garrofí, del qual s’obtenen gomes, additius i substàncies que faciliten la gelatinització, terme que entenc referit al procés d’elaborar gelatines. Un encariment insòlit que ha provocat que en determinades finques del Camp de Tarragona, on tradicionalment se’n conrea més, s’hagin produït ja diversos robatoris. En èpoques pretèrites, sovint lligades a la pobresa i la precarietat, la garrofa havia tingut una elevada consideració.

D’aquí deu provenir, m’imagino, la frase col·loquial “guanyar-se les garrofes”. Que aquesta baia reaparegui ara amb força a la nostra vida quotidiana, o si més no econòmica i comercial, denota potser cap on s’adreça la societat dels nostres dies. O no, qui ho sap, i potser es tracta d’una simple coincidència.

En fi, no crec que sigui el millor moment per començar a fer-nos més cabòries del compte, en aquest cas a propòsit del fruit del garrofer, bru, indehiscent, polisperm, de coberta coriàcia i polpa carnosa, segons la defineix el diccionari (un llibre alhora imprescindible per escatir el significat d’adjectius com indehiscent i polisperm).Gener del 1945, per posar una data, quan la família reusenca del futur poeta Gabriel Ferrater, que estava fent la mili al polvorí d’Osca, opta per “untar” amb cinc quintars de garrofes un tal tinent Murillo perquè el noi sigui destinat més a prop de casa. El suborn fa el seu efecte, però tampoc no gaire, ja que el recluta va a parar a Barbastre. Ho podem llegir a Vèncer la por, la biografia escrita per Jordi Amat de l’autor de Les dones i els dies.

La descripció que fa Ferrater de Barbastre, en una carta a la mare, no és gens amable, ple de “soldats i pagesos que canten cançons en les quals, a gairebé totes les estrofes, surten barrejats el “vino tinto” i la Virgen del Pilar”. I encara en una altra: “Fred molt agut a la matinada, calor que aplana al migdia, pols, gent colèrica i que parlen com si rotessin, crits per tot arreu, dones vestides com espanta-moixons; en fi, no té res per on agafar-lo: és més punxegut que una castanya.” No que una garrofa: que una castanya.