Entre timbals

Una setmana, la passada, de comiat i homenatge a dos bons amics morts recentment. Dimecres, funeral d’Antoni Nebot, reconegut investigador i col·leccionista ferroviari. Però aquell inquiet lleidatà tenia allò que els francesos anomenen un violí d’Ingres. L’expressió prové del fet que el pintor de Montauban compartia la passió pels pinzells que el faria famós amb la sentida en privat per la música. Al museu reobert dos anys enrere a la seva ciutat natal exposen dins d’una vitrina l’instrument de corda que solia tocar. El violí d’Ingres de Nebot era en realitat un timbal o tambor, que percudia en tant que veterà dels armats de Lleida i, sobretot, bateria de diversos conjunts que durant dècades van amenitzar festes majors i altres saraus. Ell havia començat com a vocalista principal a les formacions Siglo XX i Los Delfines, en què aniria adaptant-se al nou rol a càrrec de la caixa de ritmes i amb les dues baquetes a les mans, però sense deixar mai de cantar, ni que fos només alguna peça solta. El seu company i titular del micròfon a mitjans dels noranta a la Internacional Orquestra Califòrnia, Manel Simón, actual director general d’Afrucat, li cedia sempre una cançó difícil de treure, que l’Antoni interpretava amb molta gràcia, en concret una cúmbia titulada Marta la reina. Potser als més vells els sonarà la lletra: “Una vez me quedé / muy dormido en la playa / y así yo soñé / que del cielo bajaba / un enjambre de estrellas / y la Luna plateada...” Així ho va explicar el mateix Manel, amb la veu fonda i modulada que conserva, per cloure l’acte emotiu al tanatori, atrevint-se fins i tot a entonar els primers compassos d’aquella melodia (a internet m’informo que la musa de la referida composició del colombià Lisandro Meza era la senyoreta Martha Lígia Restrepo, reina del carnaval de Barranquilla el 1962).

Diumenge, a la Fira Q de Balaguer, concurs de plats originals en memòria de l’enyorat cuiner Josep M. Morell. Guanya Jordi Pané, xef de Cal Xirricló, amb una recepta de llarg enunciat: timbal de peus de porc cruixent amb carxofes, múrgoles, caragols i ceballots glacejats al vi del padrí. Un altre timbal, doncs, tot i que aquest no pas perquè hi soni el “ram-pataplam” de la nadala, sinó terme gastronòmic al·lusiu, això sí, a l’instrument de percussió que inspira la forma cilíndrica del pastís salat, aconseguida amb un motlle rodó.