Com a Bell-lloc, enlloc

Alguns caps de setmana que exerceixo de bell-lloquí d’adopció, per aquells atzars de la vida, en particular de l’amor (estiren més dos ulls bonics que dos certificats d’empadronament i residència), surto a fer un tomb a peu i comprar els diaris, que m’agrada llegir-los en paper: potser és absurd, però me’ls crec més. Poca gent encara pel carrer, a primera hora del matí, un dissabte o un diumenge –l’insomni no distingeix entre feiners i festius–, la majoria desconeguda, però per si de cas, mal fisonomista com soc, procuro saludar tothom, que no voldria passar pel típic foraster estirat o antipàtic. Potser un dia d’aquests, sense ser-ne conscient, dic passi-ho bé a alguna d’aquelles dues senadores del PP, l’una per Alacant, l’altra per Múrcia, candidates “fantasmes” del seu partit a les pròximes municipals, vingudes a descobrir el municipi que aspiren a representar al consistori. Adelaida i Violante, s’anomenen les al·ludides mares de la pàtria, i no compto que siguin les úniques presències espectrals a les paperetes, la jornada dels comicis. Una pràctica força estesa per part de PP i Vox, mentre que als de C’s no els queda esme ni per això, però també del PSC, que per demostrar que després del Procés ja no són extraterrestres, vull dir amb una quasi nul·la implantació territorial, ha muntat llistes a la desesperada en diverses localitats, sovint recorrent al millor de cada casa. És clar que el cas de les senyores Adelaida i Violante crida força més l’atenció. L’alacantina encara rai, per allò dels Països Catalans, però la murciana, què se li ha perdut a Bell-lloc? De la Costa Cálida a la Serreta, de la Manga del Mar Menor al canal auxiliar d’Urgell, de Cartagena a les Cases de Vencilló.. El problema és que poden ser regidores. A l’ajuntament bell-lloquí quasi sempre n’entra algun, de popular, que després acostuma a pactar amb els convergents, ara camuflats sota el nom de Junts i presumint molt d’independentistes (tot i que el Primer d’Octubre no se’ls va veure gaire), si bé encarnant la dreta local de tota la vida, com en tants pobles d’aquestes comarques, adaptació històrica del persistent caciquisme d’arrel franquista.En fi, només espero que si alguna de les dames surt elegida, no renunciï ràpid al càrrec. Potser sí que resulta més atractiu ser al Senat, però de debò que a Bell-lloc s’hi pot estar també ben de gust.