Lletra i solfa

Explicava diumenge que els caps de setmana que em llevo a Bell-lloc, de cara a l’estiu ja no gaires, surto al matí a caminar una estona, passant a comprar la premsa per Cal Tamyr, denominació de ressons caucàsics, corresponent a un bigarrat quiosc-basar-pastisseria: aquest periòdic i algun altre, de vegades una revista de viatges que em fa salivar.. A l’hivern me’ls anava a llegir assegut en un banc al sol, davant de l’antiga N-II en aquella hora deserta i vora l’església de campanar espantós, un dels estèticament més desafortunats que he vist mai (temps enrere ja vaig definir aquí mateix Bell-lloc d’Urgell com el poble del campanar lleig i les dones guapes). Però ara que ha començat el bon temps –bé, això va a gustos, sobretot amb tanta sequera–, acostumo a procedir a la lectura mentre prenc un tallat en una petita cafeteria situada una mica més amunt, ran mateix de carretera, a l’altre cantó del restaurant Cal Bòria, que es diu precisament Lo Diari. Un local amable, modern, diàfan i clar, envoltat de vidre per tot arreu, amb unes quantes taules exteriors a l’ombra. Reobert fa pocs mesos, després d’un any i mig amb les portes tancades, per un contratemps de salut feliçment superat, el negoci fa justícia al seu nom, perquè damunt d’un taulell paral·lel a la barra s’hi poden trobar, si no els ha agafat ningú, un exemplar de SEGRE i un altre de capçalera barcelonina.

Abans de la pandèmia això era l’habitual. La retirada de paper imprès dels bars per por al virus va provocar que en alguns casos no el recuperessin, desaparegut per sempre. És el que passa, per exemple, al Viena de la lleidatana partida de Copa d’Or, per altra banda un establiment força còmode i acollidor, amb una oferta gastronòmica ininterrompuda al llarg de tot el dia, limitada però interessant. En tenien un parell o tres, de periòdics, que acostumaven a estar bastant sol·licitats. I no és l’únic canvi a pitjor que hi he notat els darrers temps. La música clàssica ambiental hi ha sigut substituïda per un pop-rock lleuger, tolerable, però pel meu gust sense el toc diferencial de distinció que hi donaven les peces de compositors antics: Vivaldi, Mozart o Satie tot prenent cafè, en pocs llocs més succeïa. Si fins i tot jo hi havia assistit, fa quatre o cinc anys, en vigílies de Nadal, al concert d’un trio de corda ofert gratuïtament als clients que s’hi apuntaven...