Un sac de gemecs

Tractant en va de rebatre –ja no hi ha excuses que valguin ni paciència que ho suporti– la denúncia del president Aragonès del catastròfic desgavell a rodalies de Renfe, competència sobretot estatal, de manera que Madrid no només ens fa perdre diners sinó que ara també fa perdre el temps a molts catalans, el president a l’ombra Salvador Illa (cada cop més ombrívol, com si cara i veu se li anessin enfosquint, ell que ja les presenta de natural com d’amo d’una funerària) exigia al Molt Honorable no queixar-se tant i actuar més. Sona bé però la rèplica té trampa, un intent matusser i intueixo que inútil d’espolsar-se les puces, s’entén que polítiques. El cas és que el senyor Illa podria fer extensiu el prec d’evitar el lament pel lament al candidat del seu partit a Lleida, Fèlix Larrosa, que des de l’endemà mateix de perdre l’alcaldia als anteriors comicis no ha fet altra cosa que retreure a qui el va substituir tota mena d’errors, mancances, incompliments, calamitats i plagues bíbliques, d’una forma constant, arbitrària i agra, sovint sense cap justificació o base objectiva, fins al punt que el seu plany de gota malaia no només s’ha revelat tediós i feixuc, una vertadera tabarra, sinó que gosaria dir que al capdavall contraproduent per a la seva pròpia imatge pública i amb vista a votacions futures, a part de deixar entreveure que no ha arribat a pair la derrota encaixada quatre anys enrere.

L’orgull ferit no sembla el millor aliat per guanyar eleccions, convertides en una qüestió massa personal. Si fins i tot en un article recent atribuïa al que l’home denomina amb menyspreu –no veig per quin motiu– el “bipartit” de la Paeria que estigui encara per fer l’autovia cap a Tolosa, obviant que l’obra depèn del ministerio del ram, ara socialista, per tant dels seus, que la manté encallada ad aeternum. Una autèntica presa de pèl, simptomàtica de l’atenció i l’afecte que ens professen els successius governs espanyols, és igual de quin signe.

El que havia de ser autovia de Vielha ha acabat reduïda de moment a autovia d’Almenar, a la llarga d’Alfarràs, i encara gràcies. Sort que allà dalt a l’Aran, mestres de la queixa interessada i fructífera, manen uns socis dels de la rosa, perquè si no fos així els ganyols per causa d’una aixecada de camisa tan escandalosa se sentirien fins a la desembocadura de la Garona, passat Bordeus.