Més fosc que la vall

El senyor Feijóo té més raó que un sant (“Santiago y cierra España”) quan sosté que en l’operació alcaldia de Barcelona va guanyar justament Espanya. Igual que a Lleida, on el paer en cap és a les mans del seu partit, o a Cervera, Balaguer, Tremp, la Seu d’Urgell.. Torna Espanya a molts dels nostres consistoris, mentre alguns indepes del morro fort –i el cervell fluix– continuen propugnant el vot nul o l’abstenció. Era això el que pretenien? Doncs ja ho tenen, qui sap si convençuts que la independència és més a prop.

Aprofitant que els socialistes tornen a manar molt per aquests verals, potser estaria bé que demanessin al govern d’Espanya que deixi de tractar-nos com una colònia, mentre hi siguin a temps, és clar, perquè si a les pròximes eleccions s’imposa la coalició PP-Vox encara serà pitjor i aleshores ens tractaran com una colònia però d’ultramar, com aquelles colònies penals de la Guaiana francesa o de la russa Sakhalin, tan ben descrites literàriament per Henri Charrière a la novel·la Papillon i per Anton Txékhov en la seva crònica del viatge fins a la remota illa oriental de Sibèria. Un exemple entre tants: la carretera N-260 de la Pobla de Segur a Senterada. Parlo del traçat nou, ja no dic res del tram restant d’Eix Pirinenc que porta dècades pendent. Titularitat estatal. Del ministerio. De Madrid. Fa temps que no hi passen? Millor per a vostès i per a la integritat dels seus pneumàtics, perquè el ferm és tot ple d’aragalls i en algun punt sembla un camp llaurat. Potser no costaria tant d’aplicar-hi una capa d’asfalt. Però com que som catalans, ja se sap, no cal que hi pateixin (ja ho patim nosaltres).

I pensar que el trajecte original d’aquella carretera, des de la Pobla a Senterada i fins a Capdella, uns trenta quilòmetres en total, va ser oberta en tan sols noranta dies. A pic i pala. Era l’any 1911. És clar que hi treballaven 3.000 homes. Es tractava d’enllaçar amb la central hidroelèctrica que s’havia de construir a dalt de tot de la Vall Fosca, una obra encara més titànica, que incloïa excavar les galeries subterrànies per unir quinze estanys de la capçalera del Flamisell, a 2.000 metres d’altura. Malgrat la dificultat dels treballs, en dos anys ho van tenir enllestit, començant a subministrar kilowatts i posant “llum a la foscor” de la vall. Ara no demano cap epopeia com aquella, només un simple enquitranat.