Un fantasma a l’armari

Al llibre La llengua viscuda, de Josep Vallverdú, autobiografia del longeu i prolífic escriptor lleidatà relacionada amb la seva actitud sempre activa i atenta respecte del català, s’evoquen diverses figures de la darrera postguerra a la ciutat de Lleida, on l’aleshores encara jove professor retorna per allà al 1960, després de viure a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i Balaguer. Figures tant de la incipient oposició antifranquista com vinculades al règim. Entre aquestes últimes, destaca per l’espai que li dedica José Alfonso Tarragó Pleyán, en aquella època i durant molts anys censor en cap de la província, pel seu càrrec de Delegado del Ministerio de Información y Turismo.

Tarragó, observa Vallverdú, no era pas –com tants d’altres dirigents polítics locals coetanis– un funcionari de fora, sinó “algú de la terra”, membre d’una arrelada família lleidatana. Això, segons com, conferia encara més indignitat a la feina a què es dedicava, deduïm de les paraules de l’autor, el qual afegeix que l’home tenia l’habilitat de fer creure a tothom que estava a favor de fomentar qualsevol activitat cultural, fins i tot en l’idioma del país, però a l’hora de la veritat “res de res”, perquè les concrecions pràctiques d’aquell pretès interès es veien sistemàticament obstruïdes o dilatades en el temps per la seva intervenció farisaica. Vallverdú posa com a exemple un acte a la vila de Bellpuig, on el consistori havia gosat batejar un carrer amb el nom de Pompeu Fabra i al qual ell estava convidat.

També voltava per allí el delegado Tarragó, tot neguitós, probablement prenent nota, ni que fos mental, per redactar l’informe per al superior jeràrquic a Madrid. Quan vaig venir a treballar a Lleida, la tardor del 1983, a les oficines de Turisme de la Generalitat, que ocupaven el pis de l’antiga Delegación ministerial a l’edifici del Montepio, em va tocar tot just el despatx del senyor Tarragó, amb els armaris metàl·lics encara plens dels seus papers, que ningú no s’havia pres la molèstia de retirar. Als primers visitants els comentava que no m’atrevia a obrir-los, aquells armaris, per por que en sortís el fantasma del meu temut predecessor.

El dia que finalment em vaig armar de valor, m’hi trobaria molts plecs de fulls amb frases tatxades amb tinta vermella, incloent-hi una carpeta amb lletres del cantautor Josep Borrell, als escenaris Xerric.