Dues tragèdies simultànies

Ho sostenia Josep Pla el 30 d’agost de 1958 a la revista Destino, per tant en llengua castellana, l’única possible als mitjans de comunicació de l’època: “La sequía de nuestros dias es tan fuerte y tan profunda, hace tantos años que dura, tiene una acentuación tan visible que llegará un momento en que tendremos todos la obsesión del agua.” Agost de 1958, repeteixo, però d’una validesa actual sorprenent. Quasi set dècades després, seguim amb la mateixa cançó, si bé cada cop la tonada és més audible. Més tràgica, diria, sobretot per als pobres pagesos, que entre una cosa i l’altra porten una temporadeta.

Com si una conxorxa sobrenatural maldés per expulsar-los de la terra, en minúscula. El text ve recollit en un volum que acaba de publicar l’editorial que conserva el nom d’aquell setmanari, selecció a càrrec de l’estudiós planià Xavier Febrés de cinquanta articles, titulada tot just com l’epígraf que aixoplugava les col·laboracions de l’empordanès: Calendario sin fechas. Una lectura suggestiva, que confirma el domini de la prosa per part del veí de Llofriu en els dos idiomes que va compaginar, tant el propi del país com l’imposat per les circumstàncies (adverses).

Va haver de compaginar, seria l’expressió exacta, ja que sembla segur que en cas de viure i escriure en un país normal, vull dir lliure, amb un idioma normalitzat, l’homenot no hauria preterit en cap moment el primer. Tal com d’entrada avisa Febrés al pròleg, el mateix Pla va rebutjar sempre la condició d’escriptor bilingüe. Així ho declara, amb paraules que no admeten gaires matisos interpretatius, en un dels articles aplegats, aparegut el 27 d’abril de 1957, malgrat la paradoxa aparent que suposa el fet d’haver de ser llegit en la llengua en teoria subalterna per al seu autor: “El bilingüismo es una tragedia indescriptible, frente a la cual yo postulo la necesidad –la necesidad absoluta– de que la gente (quien sea) escriba de acuerdo con unas necesidades de grupo, de clan, de tribu, de nación, de Estado, de lo que sea.”Allò tan humanament comprensible de la necessitat i la virtut.

Un remot 30 de setembre de 1921 ja havia deixat palès al diari La Publicidad el seu punt de vista irrevocable sobre el tema: “Yo escribo en castellano porque las circunstancias impiden que escriba en mi lengua.” Més clar, l’aigua, com la que s’ha resistit tant a caure del cel.